Un nou poema de Lars Gustafsson.
ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS
Uns guants d'hivern al bell fons del calaix. Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos.
I un martell amb taques de morter al mànec, ja devia ser aquí a l'any trenta-nou,
i ara tot d'una s'ha fet fonedís. Totes aquestes coses que ens van ser properes
han de recordar soles quin és el seu calaix. Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles.
Recordo com eren, com les sospesava, fins i tot recordo el martell un dia d'estiu
en aquells anys quaranta, quan jo era massa petit per poder-lo aixecar
i com el pare me'l va agafar amb cura.
El món, aquest laberint d'objectes
perduts i oblidats, des d'espases antigues en tombes no obertes de l'edat de bronze
fins a les ulleres per llegir que es van perdre ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar.
I tu, que busques amb tant deler, no ets tu mateix un objecte que algú busca?
I et passa que un vespre, quan trobes un objecte, ratllat, rovellat…
ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS
Uns guants d'hivern al bell fons del calaix. Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos.
I un martell amb taques de morter al mànec, ja devia ser aquí a l'any trenta-nou,
i ara tot d'una s'ha fet fonedís. Totes aquestes coses que ens van ser properes
han de recordar soles quin és el seu calaix. Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles.
Recordo com eren, com les sospesava, fins i tot recordo el martell un dia d'estiu
en aquells anys quaranta, quan jo era massa petit per poder-lo aixecar
i com el pare me'l va agafar amb cura.
El món, aquest laberint d'objectes
perduts i oblidats, des d'espases antigues en tombes no obertes de l'edat de bronze
fins a les ulleres per llegir que es van perdre ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar.
I tu, que busques amb tant deler, no ets tu mateix un objecte que algú busca?
I et passa que un vespre, quan trobes un objecte, ratllat, rovellat…