Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2013

Un conte

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se…

Cartografia

No podem classificar Jerzy Jarniewicz segons les grans tendències que existeixen en la poesia polonesa. D'una banda, la poesia de caràcter més reflexiu, amb una estructura i un missatge que no s'endinsen gaire en els jocs del llenguatge; de l'altra, la poesia de caire més lingüístic, de gran tradició a Polònia, que es va renovant contínuament amb noves influències que s'incorporen a les de la pròpia tradició, i el resultat d'aquesta segona tendència és sorprenent. En Jarniewicz conflueixen els dos corrents, i a la vegada es distancia d'ambdós. El seu joc amb el llenguatge, que esdevé sempre un repte en la traducció, com en el poema que es pot llegir tot seguit, desemboca en un pensament. L'estructura sembla clara, i també el missatge, però en el camí de tot el poema ens va alertant dels límits que podem arribar a franquejar, dels límits que ens marca el propi llenguatge i dels quals podem sortir per trobar una nova realitat.

CARTOGRAFIA

Un avís. De nou cap…

Garden Party

GARDEN PARTY
“Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills? Ja parlen en anglès? Van a una bona escola?”, “Les escoles públ…

El nou món

EL NOU MÓN
L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.

    Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Cadernera

Anna Piwkowska ha publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem excel·lents resultats.
CADERNERA
Rere el vell hivernacle, que havia estat un abocador, han crescut unes roses. Hi anava els matins per observar aquell ocell de colors marró i groc que s’enlairava de la bardissa fent soroll quan una bugadera de l’altra banda del mur rogenc abocava les aigües sabonoses d’un gibrell. Avui al vespre era mort sota les altes finestres de l’hivernacle. Potser s’ha estavellat contra els vidres transpa…

1.9.2000, Bifurcació

Feia força temps que no portava aquí un poema d’Uroš Zupan, un dels poetes eslovens amb més projecció. Últimament, Zupan ha dedicat bona part de la seva escriptura al gènere de l’assaig.

1.9.2000, BIFURCACIÓ

Les primeres pluges ja han vingut. Tot es presenta
en una segona velocitat, s’encalça l’equilibri entre els noms
i les coses diferentment. No em puc decidir com
despertar-me en un matí com aquest. Res no hi ajuda.
Ningú no em dóna la mà. Els ulls palpen en la foscor,
s’orienten en l’espai. Els lloms dels llibres són allí,
encara sense colors, les cortines s’han cansat del ball
amb el vent nocturn i descansen. Quan t’aixequis
i marxis, intercanviaré els coixins i intentaré
flairar encara una mica de la teva absència,
intentaré assimilar encara alguna superfície del somni.

Les ones xoquen en la blanca muralla de la part vella
de Dubrovnik. Hvar és blau cel. El mar està còmode
entre les illes Paklinski. Les cases a la ciutat són d’un groc
de sorra. Places d’un quadre de De Chirico. …

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR)


No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la tomba…