31 de jul. 2013

Objecte XII


OBJECTE XII


Qui fa penitència aquí? No pas jo. Qui té uns petris ulls
de fred cobalt? A la tomba de qui descendeix la llum
per la mel de l'alabastre? Són els primers que propagaren
a la península la nostra santa fe: Gal·la Placídia, Cèsar i l'emperadriu
Teodora, als quals s'acosta un seguici amb presents. Mentre, en seguir
sent una terra plana, uns joves van en bicicleta pel llis asfalt
entre el centre i el mausoleu, sempre en moviment, tan sols per
deixar enrere els emprenyadors mosquits. També jo, amb el mapa
al cap vaig en aquella direcció, hieràtic, sempre enmig i sense un punt
de referència, sense saber si m'hi apropo o si tan sols confonc les cames.

Objecte XI


Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor.


OBJECTE XI

Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència
particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista
en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions
hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat,
fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això
es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda
del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta
aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió,
aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre,
que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són
potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...


30 de jul. 2013

La memòria de l'origen



“Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta”, li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; “només serveix per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, ¿I saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu estat natural.” Les paraules del fuster el varen fer pensar molt temps. ¿Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? ¿Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.

                                                                   Antoni Marí, Enstpringen, Barcelona, ed. 62, 2000.

25 de jul. 2013

Objecte X

OBJECTE X


En aquest lloc un es pot ocupar de la història, buscant
a la guia de telèfons cognoms que li sonin familiars
o al moll, transformat en un passeig marítim,
sentir que ara ja s'és, segur, en el bocí més allunyat
a l'oest de la monarquia, i que també aquí,
no tan sols a Troia o a Dublín, pot començar
la travessa d'Ulisses, llegeixi's del mestre pedrer
de Sanok, Walenty Sroka, que va intentar introduir
algun ordre en aquesta ciutat italiana tan estreta
no feia gaire, amb una tossuderia de pagès tan autèntica
que quan les sirenes anuncien la sortida del darrer vapor
ell colpeja l'empedrat tort amb un martell i no sent res.

Tornades (iii)

TORNADES (III)

Oliveres, oliveres, aquí i allà us dreceu. I vosaltres, ceps que repteu pel terra i us afilereu en una formació de combat per poder resistir la calorada que ens embat aquests dies de juliol. Palmeres, en vosaltres mai no m'havia fixat abans. He hagut de marxar, i en la distància m'han parlat de vosaltres. Ells, els altres, les altres veus, les altres mirades han fet que torni i us vegi ara, quasi omnipresents en tot el trajecte. I els pins, que m'heu acompanyat cada estiu. Sou molt més clars, molt més plens que les palmeres, però en la llunyania no sou tan exòtics. Tot un món que redescobreixo sota aquesta llum tan intensa a què m'he de tornar a acostumar. Com també m'he d'acostumar a la meva imatge aquí. Ara us miro a tots com si us veiés per primer cop. I aquests colors terrosos, àrids, aquesta mínima vegetació que s'arrapa i sap com créixer en una canícula que esdevé un altaveu de cada moviment. El sol és silenci, i les poques herbes que creixen ho fan amb un cruix augmentat. El sents de darrere les finestres. Jo també m'arrapo a aquestes imatges. Les conservaré de nou en la memòria davant d'una hibernació que creixerà en l'altre jo. Em reparteixo entre paisatges. En sóc la seva comunió. Per abraçar-ho tot, oblidar-ho i recuperar-ho. Any rere any. En estacions paral·leles on tot és possible. On la graula de negre plomatge s'acosta per la neu i s'arrecera al pi, a l'olivera, emet un crit i et sotja com preguntant, què hi fem, tots dos aquí?

14 de jul. 2013

Sobre la traducció de Tomaž Šalamun

SOBRE LA TRADUCCIÓ DE TOMAŽ ŠALAMUN


En el darrer número de la revista Nayagua, que edita la Fundación José Hierro, apareix una ressenya del llibre de poemes Balada para Metka Krašovec, de Tomaž Šalamun. Des d'aquí agraeixo a Anna Gorría les paraules que dedica a l'anàlisi del llibre (molt encertada, al meu parer) i també a la traducció que jo he firmat. No us perdeu tot el número, amb un especial sobre poesia eslovaca de la mà d'un dels seus millors especialistes, Alejandro Hermida. Aquí podeu accedir al número i també baixar-vos-el en format pdf.



13 de jul. 2013

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS


Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I realised with some dismay, were compatriots of mine. I heard Swabians, Franconians and Bavarians saying the most unsavoury things, and, if I found their broad, uninhibited dialects repellent, it was a veritable torment to have to listen to the loud-mouthed opinions and witticisms of a group of young men who clearly came from my home town. How I wished during those sleepless hours that I belonged to a different nation, or, better still, to none at all. Around two in the morning the music was turned off, but the last shouts and fragments of conversation did not die away until the first grey streaks of dawn were visible over the heights of the far shore. I took a couple of aspirin and fell asleep when the pain behind my forehead began to ease off, like the darkness that drains from the sand as the water recedes after high tide.

                                                                    (translation Michael Hulse, Eichborn, 1990)



Desde la terraza subía el ruido de la música y la algarabía de los huéspedes, en su mayor parte ya achispados, de los que, como constaté a mi pesar, se trataba casi sin excepción de antiguos compatriotas. Escuché a suabios, francos y bávaros hablando de las cosas más indecibles, y si ya me resultaban desagradables estos dialectos arrellanándose en el idioma alemán de la forma más desvergonzada, el tener que escuchar las opiniones formuladas a voz en grito y los chistes de un grupo de hombres jóvenes de mi patria chica me resultaba un verdadero suplicio. Y de hecho, durante estas horas de insomnio, no había nada que deseara más fervientemente que pertenecer a otra nación, o mejor aún, no pertenecer a ninguna. A eso de las dos de la madrugada se apagó la música, sin embargo los últimos retazos de conversaciones y gritos no se disiparon hasta que sobre las elevaciones de la otra ribera no se mostró la primera franja gris del día. Tomé un par de pastillas y me quedé dormido cuando los dolores de detrás de mi frente comenzaban a retirarse como se retira la humedad oscura de la arena paulatinamente más clara después de la marea.

                                                           (traducción Carmen Gómez García, Anagrama, 2010)

9 de jul. 2013

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC

En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics, parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes”, hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres, per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vida, ni millor ni pitjor, tan sols diferent.

8 de jul. 2013

Objecte IX


OBJECTE IX

Encara se sent com tremola la terra, com el Vesuvi escup
sobre Pompeia i tots corren buscant aixopluc, com els nens,
al carrer, sota el que en aquest instant és un disc de llautó
del firmament, sota un mur de pedra o una figuera
d'on fins i tot s'han escapat les fulles com ocells,
literalment, com els nens comprovem si aquest motlle fos
és un cos autèntic d'una barreja de sang, suor i músculs
o tan sols una pluja de calç i cendra apagada, com nens
nosaltres i ells, que oblidaren què és la pols còsmica
i de quines proporcions de foc i de matèria va parlar
a la classe de física el mestre del poble i un sacerdot embogit
esgaripant que hi ha una sola vil·la on és possible refugiar-se.

Literatura a internet


LITERATURA A INTERNET

Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle.
Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferir directament el llibre al lector, en un format electrònic. Sí, però encara no les tinc totes. Com que encara estem en una època en què no queda gens clar cap on anirà el món editorial, publicar de manera electrònica comporta una sèrie de riscos. I també ens posa davant de tota una sèrie de dubtes. Per a mi, un dels dubtes que més em preocupa és qui fa de filtre, quins seran a partir d'ara els filtres. Sí, ja ho sé que els filtres que teníem fins ara no eren fiables al cent per cent, però s'havia construït tot un engranatge que funcionava dins d'uns paràmetres determinats. Ara bé, amb la fal·lera de buscar cada any, cada temporada, cada mes, cada setmana, el llibre que vengui més i que ens tregui d'aquesta ruïna i que ens faci rics i ens alliberi d'aquest terrible món editorial, tot aquest engranatge se n'ha anat en orris. Ja no podem confiar de ningú, cap crític diu el que realment pensa d'un llibre perquè està lligat de peus i mans, i la literatura, en molts casos, ha quedat arraconada com una vella andròmina al quarto dels mals endreços. Per tant, els nous filtres ja no ens fan gaire servei perquè pel dessota sempre hi ha aquell engany, un esquer mal amagat que moltes vegades fem veure que ens empassem. Però si no tenim filtres, aleshores la xarxa es pot omplir d'una grafomania espectacular. Tots aquells autors que tenien les seves novel·les al calaix, rebutjades un cop i un altre per l'editor, i que pensen que són una autèntica meravella i esperen el seu moment, i es consolen pensant que tants grans autors han passat pel mateix, per la novel·la rebutjada i després enaltida als cims més alts de la literatura, començaran a publicar sense fre a internet, amb portades d'un gust més que dubtós, amb una tipografia més que dubtosa, però clar, si ens oblidem de la feina dels tipògrafs, dels dissenyadors gràfics, etc. què voleu que en surti, i envairan tot l'espai amb les seves obres excelses. I al final, tindrem milers de grans novel·les, de grans assajos a internet que no llegirà mai ningú i que no comprarà mai ningú. I ja no diguem res de la poesia, n'anirà tan plena, la xarxa, de versos de barbacoa i de sentiments elevats i nobles, i de rimes carrinclones que arribarà un moment que direm prou. Només cal que us passegeu una mica pel facebook o per altres xarxes socials, i us adonareu que això ja està passant. Mala peça tenim al teler, i potser estaria bé començar a posar fil a l'agulla abans que no s'esvori tota.


*Havia pensat escriure aquesta entrada per presentar els meus primers llibres en format electrònic (els llibres han tingut o segueixen tenint, no ho sé pas, la seva vida en paper). Però resulta que n'ha sortit una cosa totalment diferent, i no renuncio a publicar-la.


1 de jul. 2013

Objecte VIII

Seguim amb el cicle de Michał Sobol.


OBJECTE VIII

Una associació amb la pera bergamota i la pregunta
obsessiva, que em volta com un avió sobre els camps
en les valls dels Alps, de si al Duce li agradaven les peres.
En un dilluns festiu, quan els museus al turó estan
tancats i forrellats i el diletant elegit de les muses
(que aquest dia tenen esbarjo) pot passejar
tranquil·lament, sense cap pla, ell sol, per les amples
avingudes travessades per la corcadura dels barris
antics especialment destinades a la desfilada de columnes
de milers de persones menjant peres i amb la mirada
fixa en el cabdill, i respirar amb alleujament, molt més
segur aquí que en els foscos carrerons on haurà d'entrar.