31 de maig 2013

Objecte IV

En aquest poema que segueix el cicle de Michał Sobol la dificultat principal rau en mantenir aquesta frase tan allargassada que quan comença ja no es detura fins al final, com si fos un pensament serpentejat.


OBJECTE IV

Aquesta saviesa del corredor de llarga distància. Amuntegada
als soterranis mitja humanitat condemnada, enfonsada en el gel,
la resta instal·lada més o menys en idèntiques proporcions
en regions més ben escalfades. I en un espai de centenars
de pàgines impreses cap escletxa, cap ocasió de llençar un ràpid
i efectiu pensament, sols imatges, com si fos més real i treballat
en cada detall els ecos petris del que en la superfície està ple
d'un polsim rosat de les muntanyes erosionades que cau a la ciutat
quan amb el temps que ens queda per marxar a penes podem veure
a la cantonada d'un edifici convertit en museu una placa
encastada amb la inscripció que aquí va viure Dante.

11 de maig 2013

Tornades (i)

TORNADES (I)

Sempre que torno s'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les meves cases.

9 de maig 2013

Objecte III


 
Potser és perquè els poemes tenen lloc a Itàlia, o potser per la construcció o per les imatges que aquest cicle de poemes de Michał Sobol em fa pensar en Joseph Brodsky. O més aviat, en el Brodsky que també conec a través de les versions poloneses, excel·lents. Han format aquest mosaic de diverses versions de què sorgeix la figura del gran poeta rus. Que és, de fet, molts poetes a la vegada. Estic delerós ja de poder passar per la llibreria a Barcelona, ara que en tindré ocasió perquè seré a la Setmana de la poesia de la ciutat, per poder comprar l'antologia que acaba de sortir en català. Finalment, tenim Brodsky al català, i això ja és una notícia per alegrar-nos. Entre aquest volum i el de Vasko Popa al castellà (un altre autor que també s'hauria d'haver traduït ja fa molt temps al català), crec que tindré una bona tornada amb llibres.

Però torno a Sobol, en aquest poema, fins i tot la invocació final em porta a la ment la veu i el to del poeta rus. 


OBJECTE III

Un animal malalt no hauria d'estar fins als genolls en una aigua
tan bruta, encara que sigui un lleó. Sobretot quan als ulls lleganyosos
l'observa inflexible l'home mosca, tan reproduït els darrers
anys o tan sols multicopiat, però sempre amb uns cascos
a les orelles per a no sentir més eficaçment el rugit.
La seva crinera mig enfonsada s'enrogeix sobre la sorra lleonada
de la llacuna, perquè el miracle de la posta com un quec repeteix
el mateix ritual fixat de fa temps en les teles, amb la cua esclarissada
espanta insectes en algun lloc d'una badia palúdica amb les ruïnes
restaurades d'una fàbrica per comerciar amb cola. Marc,
si veiessis de què ets avui dia patró i com aquesta bellesa
inútil esdevé encara més bella, i el mal que fa tot això.

7 de maig 2013

Tomaž Šalamun en una nova traducció



Sembla ser que ja es pot trobar a les llibreries un dels llibres més importants del poeta eslovè Tomaž Šalamun, Balada para Metka Krašovec. Aquí es pot consultar. Dic sembla ser perquè encara no he pogut veure’l, el viatge dels paquets cap a Cracòvia de vegades triga una mica. 
El treball de traducció ha estat molt intens, amb moltes alegries, i amb una feinada de por. Entrar en el món i en la llengua de Tomaž Šalamun exigeix una dosi important d’esforç, esforç que després es veu recompensat amb escreix. D’alguns poemes, no recordo quantes versions n’he fet, era un treball de correcció i de nova correcció. Aquí sí que si no et treuen el llibre de les mans, no l’acabes mai de lliurar. Un dels aspectes que sempre em capfiquen en la traducció d’un poeta és poder trobar aquella veu, aquell to que el fa diferent de qualsevol altre. Es podria pensar que, sent un poeta tan allunyat estèticament d’altres autors que he traduït, seria en aquest cas una tasca fàcil. I no, no és pas així. S’ha d’aconseguir que l’estranyesa, la revolució que imposa a la seva llengua tingui el seu ressò en la nova llengua a què es tradueix. No sé si ho he assolit, però sí que estic completament convençut que es tracta d’un llibre que ens obliga a enfrontar-nos a molts reptes, com el de qüestionar qualsevol tipus d’identitat. És una tasca que poden dur a terme amb èxit els grans poetes, i Tomaž Šalamun és, sense cap mena de dubte un dels grans poetes europeus actualment.
Aquest és un dels poemes del llibre.


WEST BROADWAY

Me gusta estar en el aire. Bajo a la ciudad, sobre
la gente. Me atrinchero en la tierra. Carros con bueyes,
un campesino con una fusta atraviesa el pueblo un día
tranquilo. Y en el Bronx, un judío vestido como en otra
época. Ya no se pueden ver los techos
desde el gabinete del dentista en el rascacielos
de Ljubljana. Eran tan extraños, y yo estaba
tan alto. Después vinieron años de hambruna. Estuve
en lugares donde la gente llevaba pantalones negros
ajustados. Las paredes estaban manchadas de minio
rojo, el alcalde de la ciudad nos mostró dónde estaría
la gigantesca central eléctrica. Después nos fuimos al mar.
Entre los bambús me extrañé de dónde salían tantas
agujas de abetos. Miré a los barcos de vapor desde la terraza.
Supe que navegaría. Me despertaron en un
pueblo donde el blanco sol brillaba en el Duomo.
Los farmacéuticos susurraban. Echaron libros
a los camiones. Se fueron porque nosotros habíamos llegado.
No tengo país. A cualquiera al que me agarre, me lo bebo.
Por doquier ordenan que la niveladora eche abajo
mis construcciones. Esta barra y esta gente que pasa –
Castelli ha envejecido desde la última vez
que lo vi – cuando el incendio de Venecia hubo
una revolución – aunque sigue teniendo el mismo
perro, otras mujeres bellas a su alrededor, y la misma
orquídea salvaje en el ojal.

6 de maig 2013

Objecte II

Segueixo amb el segon poema del cicle de Michał Sobol. Segurament, apareixerà en la seva totalitat al blog.


OBJECTE II

Rere una lent d'augment una italiana prima d'ungles
pintades de vermell posa a la balança pops llefiscosos,
i quan veu un jove turista empegueït per aquesta bella
imatge, es xucla els dits. Una actitud provocativa
que indica un passat amb problemes, directament
a la guarnició de la marina i una gran rotació del cos
d'oficials o de soldats rasos, destinats un i altre cop a missions
a l'estranger; el turista en algun museu, en una escletxa
entre els blocs dels expositors amb les poques peces
salvades d'un fort bombardeig; una lent per al detall
i la irremissible deformació de l'objecte en fer servir l'ull.