25 d’abr. 2011

Quan algú se'n va


Nikola Madžirov (Strumica, 1973) és un dels poetes macedonis més importants actualment i un dels poetes europeus que està aconseguint més reconeixement. Ha guanyat diversos premis internacionals i també ha participat en festivals de poesia arreu del món. Té tres llibres de poesia publicats més dos volums de tries de poemes. Va ser també responsable de l’apartat de poesia d’un dels projectes literaris més interessants, la institució cultural Blesok, que publica revistes i llibres tant en format electrònic com en paper, amb una selecció de poetes excepcional. Madžirov també és assagista i traductor.


QUAN ALGÚ SE'N VA
TOT EL QUE HA ESTAT FET TORNA

En aquella abraçada del racó reconeixeràs
algú que se’n va a algun lloc. Sempre és així.
Visc entre dues veritats
com un llum de neó trement
en un buit vestíbul. El meu cor col·lecciona
cada cop més gent, fins que ja no són aquí.
Sempre és així. La quarta part de les hores
que estem desperts parpellegem. Oblidem
les coses abans de perdre-les,
el quadern de cal·ligrafia, per exemple.
Res mai no és nou. El seient
al bus està sempre escalfat.
Carreguem les darreres paraules com
andròmines per a una foguera a l’estiu.
Demà tot tornarà a passar igual,
la cara, abans que s’esvaneixi de la foto,
perdrà les seves arrugues. Quan algú se’n va
tot el que ha estat fet torna.

18 d’abr. 2011

Per la riba

Presento un segon poema d'Artur Grabowski. L'he triat per dos motius, el primer, per l'afinitat amb la citació de Seamus Heaney, que em porta a un dels poemes que més m'estimo de l'autor irlandès; i l'altra, per la tensió del llenguatge que presenta, forçant-lo fins a uns límits per retornar al sentit.

PER LA RIBA

                                                                            When you have nothing more to say, just drive...
                                                                                                                                 (Seamus Heaney)

No es pot dir res. No està permès? I el mar
suggereix un metre buit. Així, hem de callar? La conversa
d’una substància tova amb la forma rígida
intenta
entatxonar-se en el ritme de l’anàlisi
una ona. Potser

espera encara, la im-
paciència podràs suportar-la, el pes
del primer vers el portaràs a algun lloc. La primera

gota satisfarà el primer gra
de sorra amb la humitat, el sentit
transformarà una platja escampada en fang;
de nou construiràs un castell, el rastre
s’omplirà d’aigua com

una forma insubstancial – un ésser informe.


13 d’abr. 2011

Dos premis merescuts


Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Antoni Marí s’ha endut el Premi Cavall Verd en l’apartat de poesia. Una altra gran notícia. Vaig comprar el llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, el novembre passat, quan vaig estar uns dies a Catalunya en ocasió de la (re)presentació de l’obra Marylin de Krystian Lupa. Em va semblar un llibre excepcional, un dels millors llibres de poesia que havia llegit en el decurs de l’any. Un llibre que s’hauria de traduir immediatament a les principals llengües europees perquè pot aportar molt a les diferents tradicions. Una poesia que esborrava les diferents marques de gèneres i que anava molt més enllà en una recerca de les relacions entre literatura i vida. Després, em va estranyar que apareixien molt poques referències del llibre als mitjans de comunicació, la qual cosa també pot ser que jo no les vaig veure ja que la distància geogràfica no em permet seguir tot el que s’esdevé en el camp de la literatura en català. Però en aquest cas, em semblava realment molt estrany. I pensava que, en el fons, no sortim mai del vici d’omplir-nos la boca amb obres que no duen enlloc, amb obres que no passarien de ser molt menors en altres tradicions, i en canvi no valorem prou les obres de gran qualitat, aquelles obres que perduraran, com aquest darrer llibre d’Antoni Marí. Per sort, el Premi Cavall Verd ha posat les coses al seu lloc. I tant el premi de poesia com el de traducció d’enguany són dos dels millors premis que s’han atorgat els darrers anys en el nostre àmbit.