Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2011

Afinitat

Artur Grabowski va néixer a Cracòvia en 1967. És poeta, dramaturg i assagista. És un dels assagistes més interessants de la seva generació i un poeta de molts i variats registres. Ha publicat quatre llibres de poemes, i s’espera que enguany publiqui una col·lecció d’obra poètica completa. 

AFINITAT

El silenci d’aquests grans arbres
i de cada bri d’herba
s’assembla enormement
al silenci.

Un creueta negra
d’un avió dibuixa
la frontera audible.

Un senyal del cel

Aquest blog funciona com una antologia molt personal, és cert. M’adono que hi ha poetes altament considerats per la crítica que a mi no m’acaben de convèncer, no em són propers. Un dels casos és el d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Si hagués de fer una antologia de poesia polonesa contemporània per a la publicació, aleshores no dubtaria, el nom del poeta polonès hi hauria d’aparèixer obligatòriament. Però les seves obsessions que sempre desemboquen en un món tancat, angoixant, de temes recurrents, no troben en mi un gran lector. Per molt que pugui reconèixer la línia barroca que enllaça la seva poesia amb el gran barroc polonès (que ha quedat a l’ombra pel romanticisme). Hi ha molts altres poetes que per a mi són més importants, malgrat que no tinguin el favor de la crítica com Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Per a mi, els paràmetres de la crítica, en qualsevol llengua, són un gran misteri.  Relacionat amb la crítica, una lectura que he fet darrerament m’ha fet tornar a pensar-hi. Piotr Sommer…

Elegia

Jacek Gutorow


ELEGIA

No crec en la missió de les ombres.
Hi ha d’haver una altra sortida, no sols
aquests corredors agafats amb un clip
als carrers de la ciutat, i la boira grisa sota el coll
del cel. El teu cor ha esclatat en cent fragments,
i cada un d’ells ha arribat a reflectir la gent,
les seves habitacions, plenes de cendrers,
les teranyines als racons. No crec en la forma
definitiva; sempre hi ha un error en el sistema,
una part penjant de sentit que esclata pel propi pes,
ho sents? L’eco s’endinsa per les capes
d’un silenci idealment retallat.

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts

Josip Osti va néixer a Sarajevo en 1945. Des de 1990 viu a Eslovènia. Escriu en eslovè i en serbocroat, i ha traduït un gran número d’autors d’una a l’altra llengua. Ha publicat uns 20 llibres de poemes. La seva poesia es caracteritza per una senzillesa absoluta, els poemes tenen habitualment una mateixa estructura, una idea inicial que després es va ampliant en els versos posteriors, els quals tenen com a objectiu reforçar la primera afirmació.

EL POETA ÉS A LA VEGADA PARE I MARE
DE NENS NO NASCUTS

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts.
La seva estimada és una paraula somniada
o inventada. Dorm amb ella com amb la seva dona
de carn i ossos, però no sols a casa, al llit,
sinó també en un bosc frondós, en una roca
vora la mar i a la mar, en un terreny de pastura que el sol
il·lumina, en un fosc vestíbul. En una església freda i buida
i al cinema, ple de cossos suats...
Per la seva immaculada concepció i pels pecats
se’l castiga amb una gestació eterna. On creix
la buido…

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de de…