La baula més feble

Després d'un dia intens i feliç, m'endinso de nou en les paraules alienes. I em crida un nou poema de Tomasz Hrynacz.

LA BAULA MÉS FEBLE

Una història puntual.
De sobte present. Sols
aparentment té relació
amb l'anterior. No sense

dificultat revela rebrots
de cicatrius. La por té els seus
plecs. Té fronteres. O potser
és temps per esperar?

L'historial a la secció de
fisioteràpia contempla, a banda
del diagnòstic, l'edat,
els tipus i la quantitat d'intervencions.

Una de dues:
“lliçons per caminar”
o “rehabilitació”?
Marqueu el que escaigui,

la vida? Un moviment establert
i invariable se sotmet
a les pròpies lleis. Rebutja
qualsevol senyal de fugida.

Terra del foc

Un segon poema de Piotr Mierzwa.

TERRA DEL FOC

Dissens rere dissens, l'incendi porta incendi.
Ulls clavats al fluorescent, un passadís asèptic
han forçat les reflexions, endinsar-se en la por
sobre el destí dels afables, dels més afables
en contacte amb forces superiors, amb la feblesa
del cos que vol tan sols escalfor, consol, mentre

les paraules viuen la seva vida, s'enrogeixen: les venes de la llum
guareixen els sostres, els estrats de la llum mitiguen les carteres,
havent-se estès com la cua d'un paó o restes
en un dipòsit de cadàvers. Tu i jo encara tenim temps
per a tot, especialment per al passat,
el que succeeix en aquest instant, deixem òrfenes

les cases que estan separades entre elles
per barres, barreres, barriades.

Nou Herbert

Acaba d'aparèixer a les llibreries el segon llibre d'assaigs de Zbigniew Herbert publicat a Acantilado, Un bárbaro en el jardín. De fet, però, és el primer que va publicar Herbert i el primer que jo també vaig traduir, ara farà uns tres anys. Però tota espera sempre val la pena, sobretot si el resultat és l'edició exquisida i la meravellosa portada que han triat en l'editorial de Jaume Vallcorba.
El llibre no surt en una bona època (al juliol i en plena crisi), si ens guiem pel que diuen aquests que es dediquen als números i a l'edició. Però no comparteixo aquesta opinió, ja que un llibre de les característiques de l'assaig herbertià sempre trobarà el seu públic, sigui l'època de l'any que sigui. Independentment del que passi al món. Independentment de les modes, de les crisis, dels bestsellers. Perquè, i ara deixeu-me enfrontar a les tendències i a algunes de les idees postmodernes que tant mal han fet, crec en les jerarquies. En la Literatura i en la literatura. I Zbigniew Herbert és un dels grans representants de la primera.

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l'única manera de poder fer passar el temps, tant a l'espera com a dalt de l'avió. Acostumat a moure'm, a aixecar-me constantment de la cadira quan sóc a casa, la immobilitat, gran paradoxa, del viatge a l'avió m'obliga a centrar-me en el text. Per altra banda, no sóc de les persones que necessita una sèrie de condicions i atuells per concentrar-se. Els anys de lectura de poesia han possibilitat que em pugui concentrar sense cap mena de problema en qualsevol situació, fins i tot enmig de multituds. I de tant en tant, també una mirada per la finestra et descobreix la bellesa. Com ahir. Tenia el vol en el moment del crepuscle, i la franja de llum que s'entreveia a l'horitzó era de revelació, d'epifania. I mentrestant, des de les altures, m'endinsava en el mar amb aquest poema d'Uroš Zupan.

LENTA NAVEGACIÓ

Aquesta nit hi ha mar tranquil·la

i el llit de la barca que ens manté

a l'aigua. Quan respirem, sense voler

ens toquem i ens exercitem en un lent

recompte dels dits. Quan en dormir

ens estrenyem tots junts, sense voler esborrem

la frontera que hi ha entre les càlides pells

i els somnis a qui els agradaria separar-nos

i dispersar-nos en el temps. Un nen

que es regira entre nosaltres. L'altre

navega i flota en la teva panxa.

El silenci és en cadascú de nosaltres

distribuït uniformement i els llits

closos en l'absència de vent. Ambdós som

els seus costats vius, les seves tanques

protectores en la llum i en la foscor.

Digues-ho en la teva llengua

Joanna Wajs

digues-ho en la teva llengua

digues-ho en la teva llengua, vull sentir

com es doblega l’herba no segada sota el peu

d’aquest home

i com aquesta dona talla un all, una llimona,

com parteix una panotxa per la meitat

els sons, tindran la seva pròpia aspresa,

la seva suculència

anomena-ho, vull saber si saps cent paraules

per referir-te a les pupil·les dilatades

i als grans de la civada entre les dents

d’un nen que riu

i també com una nena a les escales de la catedral

de manera quasi imperceptible s’arregla

el vestit una mica tort

i al final ensenya’m el que més

ens interessa

els nostres dits errants

temorosos amb el puny a l’aire

en alguna cosa que podria ser el mànec

d’un ganivet o una castanya torrada

i que de sobte,

sense saber per què,

ha perdut

la forma i el pes

Platja

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008)

PLATJA

una olor entre nosaltres, però encara tens por,

encara mires a un costat, comptes cada paraula

llençada a l’espai, al temps, en les engrunes

dels còdols quan caminem per la platja.

l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa.

el meu peu deixa una petja més profunda al costat.

l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro,

en vidre, les sabates col·locades en un racó,

en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot

alguna inscripció comuna en la llosa de pedra?

però ara no pensis, deixa-ho per a més tard,

demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans;

inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt,

conquilles, el cel desllustrat per l’aigua,

m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells,

els pensaments són com petjades al davant.

et poses la mà a la boca i es fa el silenci,

sols entre nosaltres una olor encara més intensa.

Regions llunyanes

Tres anys després del llibre que el va situar entre les noves promeses de la poesia polonesa, i del qual ja vaig traduir un poema, Łukasz Jarosz ha publicat el seu tercer llibre, Mimetisme, molt més ben treballat i prometedor que l'anterior.

REGIONS LLUNYANES

He estat en tants llocs que ja no recordo

quines són les meves petjades. A cada moment es pot

començar o deixar-ho estar. Recordar

els talls, les separacions que et fan ser qui ets.

He estat en tants llocs. He somrigut a l’objectiu,

he picat de mans en veure el joc de focs al damunt d’un pastís

de noces. En un full tenia dibuixat com arribar

a la tomba dels besavis. Aquí, liles; allà, un avet.

S’esmorteeix l’estàtua del dia. Creix la novel·la sense heroi.

Un paisatge amb la llera seca d’un riu que s’ha begut la mina.

I com creix el dia. Com fumeja la sopa. Com es desfà el greix,

el moll tou. Com el plat de la bici estreba el camall, una bufada

arrenca la creu. Com roden les boles llençades a la ribella,

l’aigua freda del llac reté la respiració.

L'últim pis del món

Tomasz Hrynacz va néixer l'1 de desembre de 1971 a Świdnica. Ha publicat en moltes revistes, tant a Polònia com fora de les seves fronteres (a Anglaterra, als Estats Units, a Croàcia o a França). Va ser un dels fundadors de la revista literària Arytmia. Ha publicat dues plaquettes i set llibres de poemes (el primer, l'any 1997; i el darrer, aquest 2010). El mateix any 1997 va guanyar dos premis de poesia. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a diverses llengües.

L’ÚLTIM PIS DEL MÓN

Clareja. Un escull de pluja,
meridians de gotes que esclaten
en els cèrcols dels tolls.

La inspiració absorbeix l’espiració.
Rebenten murmuris de tempesta. S’apiloten
bales de sorra a les entrades de les parpelles.

El vent dirigeix la teva
veu que s’allunya
a cada nova passa.

Les soques dels bedolls es perden
en l’avinguda de les ràfegues.
D’aquí a l’eternitat.

Clareja i bufa el vent.
A la rotonda, uns primers raigs,
unes cares.

Els primers moviments
i unes olors
agonitzants.