Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2010

La font de la llum

Fa un parell de mesos, va aparèixer, publicat per Biuro Literackie, una de les editorials de poesia més actives a Polònia, un volum amb tota la poesia de Jacek Gutorow. 5 poemaris més un darrer inèdit, del mateix 2010, amb els darrers poemes de l’autor. En total, quasi 320 pàgines. Una obra completa (fins ara) que ratifica l’autor com una de les veus més coherents de la poesia polonesa dels últims anys. Aquest poema pertany al segon recull de Gutorow, publicat en 2001.

LA FONT DE LA LLUM
Mira com la pedra cau a l’aigua Observa els cercles que s’estenen Escolta la seva parla afeblida
El matí s’ha esmicolat en milers de fragments Descobrint la nua grisor de la tarda Els ecos entrant en el doblec de l’espai
La llum va ser molt més cauta Es va constituir en pilars i trams Al llarg de la superfície finita del silenci
I no fa ni un moment confluïen En les esquerdades escales de pedra Cada esglaó contenia tota la roca
I hi havia més so que no pas espai I mai no s’arribava al centre Ni recorrent enrere les p…

Petit somni sobre el no res

Kacper Bartczak (1972) és poeta i crític literari. Ha publicat una monografia de John Ashbery i un llibre d’assaig que es troba a la frontera de la teoria, la filosofia i la poesia. Fins ara, la seva producció poètica es pot trobar en dos poemaris independents.

PETIT SOMNI SOBRE EL NO RES
Una abella ha entrat en l’estat de la meva ment amb tota la força que podria treure d’aquesta vida El nen ha dit no hi ha la mort en la seva forma pura
Després he passat pel davant de l’antic quiosc convertit ja en un bar de menjar ràpid vora la parada des d’on ningú no viatja De les formes he vist motlles plàteres ondulades recipients per a substàncies comestibles                     La gent tornava vestida com sempre als llocs que vivien encara que això semblés impossible L’olor del clor ens ha dut al país de somnis de la infància
No sé si ho saps però tots pensem en tu El nen ha dit que amb la vida passa el mateix

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

Poeta

Un altre poema del darrer llibre de Wojciech Bonowicz. En respecto la particularitat de la puntuació (o més aviat, de l'absència en alguns casos que aporta una certa estranyesa).


POETA
El poeta ha de mirar. El poeta contempla examina fins i tot en girar la vista és poeta. El poeta no pot tancar els ulls. A l’interior té uns altres ulls però són suficients? No, no són suficients. La maledicció de la poesia en aquesta contemplació de la contemplació. El poeta quan els altres dormen no dorm. Vetlla. Sobre el gran ull que no li pertany.

Tornada

Artur Szlosarek acaba de publicar un nou llibre de poemes, a la prestigiosa editorial que porta el també poeta Ryszard Krynicki, a5. En aquest nou recull, Szlosarek s’endinsa encara més en un intens hermetisme. La seva és una poesia necessària en el context de la poesia polonesa de la seva generació, ja que aporta una visió del tot diferent.
TORNADA
El que manté els morts en vida És arreu. (Ja que arreu no significa necessàriament Enlloc). N’hi ha prou En caure de la bici (quan es torna amb els pares Per esmorzar, portant panets al cistell), per veure Aquells qui mantenen la fe i callen Per nosaltres (a través del vidre girat Del segon) en uns braços desconeguts;
Sentir en la pròpia pell l’aire obert I poblat. Acceptar al cap el dolor aliè.
Tenir una sensació immerescuda que els morts S’expressen a través de la nostra compassió, Però ignorar-ho. I després considerar-ho subversiu I perillós;
Com si algú demanés pa, i ningú no l’escoltés (Quan va de tornada a casa amb pa calent).

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

El món dels rius

Els problemes que provoca la pluja van augmentant segon a segon. El Vístula corre el risc de desbordar-se. No penso habitualment en els poemes que ja he escrit, són allà, ja no són meus, i no sé si em pertanyen. Però avui, tornant cap a casa, m’ha vingut la imatge del riu. És difícil no tenir-lo present en aquesta part d’Europa, on els rius són majestàtics, cabalosos, imponents. I després ha aparegut el poema que vaig incloure al cicle “Recerca” de La disfressa dels arbres.

xii
És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bomba per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. és el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifci. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats entre la brossalla. El pensament per entrar al carrer busca el…

Jardí

Havia pensat de treure l’entrada anterior. La imatge de després de la pluja va ser il·lusòria fa uns dies. Però ara fa tres dies seguits que no para de ploure, i no parar de ploure vol dir exactament això. Una pluja constant, persistent, que et deixa xop en poc temps. Són els dies de canvis de roba constant. I també dels problemes que comença a patir la gent que viu vora els rius. I sembla que fins el dimecres no hi haurà cap variació. Esperem que les conseqüències d’aquest petit diluvi no siguin massa greus. En dies com avui, es fa l’esforç de la memòria, un intenta trobar consol en altres estacions que, vistes ara, adopten un matís d’idealització sempre fingida. Com l’hivern. Un arbre en l’hivern per copsar el rigor del fred, el rigor del temps. Aquest poema pertany al darrer llibre de Wojciech Bonowicz, amb un títol força evocador, Signes polonesos. Els signes polonesos són les grafies (signes diacrítics) que té el polonès per donar la imatge gràfica d’uns sons que no contemplava l’…

El cel després de la pluja

Uroš Zupan m’envia un paquet amb els seus darrers llibres. Avui, dia de tempesta, de pluges sobtades i d’un cel que després adopta tota una varietat de colors, les paraules del poeta eslovè esdevenen una comunió del llenguatge amb la realitat palpable.

EL CEL DESPRÉS DE LA PLUJA
Ha parat de ploure. El paisatge s’endinsa més profund en l’espai. El vent respira silenciós. Tot i que és tarda avançada, sura la llum d’un nou dia.
És un temps que ens abandonen els gestos, viuen la seva vida. La sang que trafega per les venes murmura una melodia estranya que sols ella coneix. Els nostres cossos naveguen en un entreson poc profund.
En els somnis ningú no odia ningú. Els morts reviuen. Apareixen a la porta amb les mateixes cares que abans. Les seves vides han deixat de consumir-se. Es conserven en herbaris com flors seques.
Abans que el sol es pongui, els cims dels pujols i les panxes dels núvols tornen a encendre’s. El cel roman mut davant la nostra tornada, apareix amb clivelles de blau, amb finestres per on el…

Katyń

Em vaig dir que no escriuria res. Però els fets que van tenir lloc fa unes setmanes al bosc de Katyń segueixen tenint un ressò i unes conseqüències de dimensions encara incalculables en aquest país. Sí, em vaig dir que no escriuria res perquè, què pot dir un foraster sobre una societat determinada, encara que en conegui la llengua, la història, la manera com s’ha construït una identitat? Quin dret hi té? Encara que hagués estat amb la intenció de no jutjar els fets, tot comentari esdevé ja, d’entrada, un judici. Però, d’altra banda, m’exasperava veure i sentir com els mitjans de comunicació al que és el “meu” país, la “meva” societat (si és que el possessiu té algun valor o algun significat) simplificaven els fets, i els reduïen a clixés que s’esvaneixen en el moment de ser pronunciats. Però em mantinc ferm, jo no en diré res. Només traslladaré les paraules d’un dels narradors actuals més interessants a Polònia, Stefan Chwin. Un gran novel·lista de qui s'ha traduït un parell d’obr…