28 de febr. 2010

El mapa...

He estat uns dies desconnectat completament. Sense connexió a internet sembla com si no estiguéssim al corrent de res. I en canvi, omplim el temps amb coses de vegades molt més útils. Com els dies que he estat sense connexió aquesta setmana que acabem. I acabem també el mes amb un altre poema de George Szirtes.


***

El mapa sempre està cremant. Es consumeix
amb força ostentació, ciutats imaginades
de color fugitiu, canviant la llum a les teules,
les cares a les finestres, mans als panys, peus
en els tramvies i busos, roba en piles pudents
en corredors buits, les sonoritats de les tafaneries
i les salutacions. Els meus amics i jo ens trobem
en restaurants, ens queixem dels temps durs
en la benvolença d’una nit d’agost que somriu
als nostres fills. Som una excepció a les normes
de la son. Els nostres fills dormiran lleugers.
Després de les bregues, expliquem vells acudits
i paguem el nostre deute a la història amb rimes.

22 de febr. 2010

25 anys sense Espriu


Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. 


UN LLOC DIFERENT


[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes són totalitats malgrat els detalls de què es composen. Sense aquesta contradicció interna entre el que és fragmentari i ple de detalls i la totalitat el poema no pot avançar. Queda inert. En el poema “Pluja”, del llibre Les hores, observem aquesta lluita interna, i el poeta la du al mateix cos del poema. Per tant, és una lluita en dos fronts, la de la creació del poema i la del missatge del poema [...]

[...] La veu de Salvador Espriu és confident, i a la vegada plena de seguretat, com un mentor guiant-nos pels camins de la incertesa. No hi ha cap plany, no hi ha cap exaltació, la serenor s’erigeix com una virtut fins i tot a l’hora del dubte. Una veu que no encaixava de ple en les tendències de l’època dins la seva tradició. Uns anys més tard, en la recerca de la meva tradició, ja no formada per una sola llengua sinó per individualitats, els poemes de Salvador Espriu es van resituar al costat d’altres veus, com la del poeta anglès Geoffrey Hill. Van adquirir noves tonalitats, noves lectures que em seguiren guiant per viaranys estranys i familiars alhora. Com en tornar a casa, i veure que les pedres que havia deixat pel camí, ben diferenciades, m’assenyalaven una nova ruta. Abans d’arribar.


PLUJA

No ve d’enlloc. Partir?
No hi ha paraula màgica que trenqui
aquest costum de l’ull, aquest silenci
sonor de dards. La primavera, el luxe
dels anys i de la llum, ara es perdia
en el camí vençut. Les esperances
han mort a temps. Tot és de nou perfecte
al llarg de la buidor: la lenta pluja
no va a cap banda. 

20 de febr. 2010

Pol

Un poema de Mariusz Grzebalski on es pot veure l'ús del llenguatge i de la nova visió en els poetes joves polonesos.


POL

Penso que he sortit del mar.
Penso que algun dia hi tornaré.
Penso que la mort m’espera a l’aigua.
Però no pas ara, després.

Ara és dissabte – segur que és dissabte
en una ciutat estranya (pot ser
Toruń, Gdańsk, Bydgoszcz o alguna altra)
vés a saber quin dia, quina festa és.

A dir veritat, no sé com m’hi he de posar.
Són tan sols enigmes. Ella hi havia de ser,
però no hi és – totes les portes són
tancades. Tan sols gent passejant vora l’escullera.

Miro per un moment, però de seguida m’amago
en mi mateix, coi. Una lenta desaparició de l’alè,
una desaparició del temps. Tan sols el riu no ho vol.
Anuncia alguna cosa. Borda sordament des de dins.

Escup branques mortes. Un altre cop he perdut,
he oblidat. Ara em dissolc.
Una part rebrega als dits un tovalló brut,
una altra tanca darrere seu la porta,

i encara una tercera busca mistos a les butxaques.
A banda d’això, banderes, un refotut onejar
de banderes. El fred penetra als dit, matusserament,
sense preguntes.

19 de febr. 2010

Un allotjament

Uns dels llibres més difícils de trobar fora del seu país són els portuguesos. No sé si es deu a la distribució o hi ha altres motius. En qualsevol cas, sempre he tingut dificultats perquè les llibreries de fora de Portugal em puguin portar els llibres que demano. Així que utilitzo quan puc unes altres estratègies. L’última va ser aprofitant que el meu amic Marcos anava a casa. Vaig fer la comanda per internet i la vaig fer enviar a casa seva. Però sembla que el problema també es repeteix a Portugal, ja que hi havia alguns llibres que no em van poder enviar. Tanmateix, vaig tenir la sort de trobar exemplars que desitjava tenir ja feia temps . Com el darrer llibre que ha publicat Paulo Teixeira amb el títol O anel do poço. El poema següent és d’aquest llibre.


UN ALLOTJAMENT

Un any després que jo naixés,
Berlín era una coberta de vol
amb naus laterals i galeria
de ventilació, forces aerotransportables
i sirena d’alarma aèria.

Imagino Gombrowicz arribant,
espècie de nòmada insolent,
amb el seu cinisme pràctic
i les mil facetes de la seva ànima dialèctica,
proscrit una vegada més,
per decisió unilateral,
durant un any lluny de la pampa.

Alemanya era un art de descompondre en parts
un dret adquirit amb el naixement,
i la ciutat, una protuberància de la guerra freda,
una purga de l’aire que ell podia seguir,
les descàrregues lluminoses en l’alt penya-segat
on el van allotjar a Hansaplatz.

Si hagués tingut el poder de vaticinar
hauria sabut que seria citat
a deposar amb el cos la infància polonesa
en les aromes que s’alliberen
dels aurons i dels bedolls a les avingudes del Tiergarten.

Així acabava una dissidència,
en aquest retir verd i assossegat,
com un càstig corporal
o qualsevol cosa de congènita,
Europa va venir al seu encontre
i la mort, com una olor característica,
irrompia, lluny de la confusió i del caos,
entre els neons i la boirina de la pax americana.

18 de febr. 2010

Traïcions

Un altre poema de George Szirtes. En aquest cas, del llarg poema Metro, dins el llibre del mateix títol que va publicar en 1988. El poema apareix en la secció 5, Traïcions.


***

Inevitablement, els camps de treball. Quants
moriren aquí: artistes, escriptors,
músics, lampistes, germans? Fugides,
aventures, tragèdies, la companyia
reduïda, desbandada i retirada.
La noia d’ulls foscos al febrer, de retorn.
Fer una carretera, retirar-se, escapar. Les aigües
s’acosten al meu avi, i s’estrenyen damunt
d’ell a Auschwitz. Breus episodis
de funesta intensitat, cada suma insignificant
una fortuna perduda. La noia d’ulls negres es fa
amb la mare del pare, sa germana, la neboda.
Són llistes i tandes, trencaclosques, peça per peça.

16 de febr. 2010

Aquest hivern

Fa uns dies, vaig rebre a casa el llibre New & Collected Poems del poeta George Szirtes. Tota una revelació, la consciència europea de la història amb la serenitat de la poesia anglesa. Szirtes va néixer a Budapest en 1948. L’any 1956, fruit dels esdeveniments de la Revolució Hongaresa, ell i la seva família es traslladen a Anglaterra. Adopta l’anglès com a llengua literària, i després d’una visita a Budapest, l’any 1984, la seva poesia pren un tombant, on la consciència de l’origen i de la història agafen més protagonisme. També és a partir d’aquell moment que comença a traduir literatura hongaresa a l’anglès. El poema d’avui pertany al cicle "El fotògraf a l’hivern", que forma part d’un llibre publicat en 1986 amb el mateix títol. Els cicles de poemes de Szirtes representen un punt àlgid en la poesia contemporània.


***

Aquest hivern no és metafòric.
El sol s’ha esmicolat en peces minúscules
i continua esquerdant-se mentre allibera
més i més llum que decora les parets
amb tatxes de medallons i penja cristalls
en alts filferros on trontollen, ensopeguen i cauen

i s’esquerden de nou. De vegades, és l’aigua
arrossegant-se sota una finestra, una ploma esmolada
sobre la llinda, una pantalla blanca que els homes
penetren com ganivets, un xiscle estrany
que talla l’ull. Ha de buscar un marc al film
per copsar intacta aquesta cruel i sistemàtica matança.

Però jo segueixo fent fotografies.
Filmo un munt de rodets mentre ells em filmen.
Seguim fent clic al món que veiem
desintegrar-se als capcirons dels dits,
com si, tot parant el temps, intentéssim adobar
tot el que el temps ha destruït fora del marc.

La veig treballar. De tant en tant intento
copsar el seu ull però trobo que la neu ha fet créixer
una resplendor que ha irromput mentre fa perdre
el fil, o esquerda (així m’ho sembla) una finestra
que dóna la impressió de mostrar-la en l’altra banda.

12 de febr. 2010

Molls de roca

***

André Aciman. Fa uns anys, vaig comprar el llibre Letters of Transit (Reflections on Exile, Identity, Language and Loss) un recull d’articles escrits per André Aciman, Eva Hoffman, Bharati Mukherjee, Edward Said i Charles Simic. Evidentment, la inclinació positiva vers els autors que ja coneixia no em va decebre. I a més, encara vaig trobar alguna sorpresa. Potser el text que em va captivar més va ser el d’Aciman. Ara, estic llegint Out of Egipt: A Memoir. Després d’estar sota l’influx de la cultura centreeuropea, on predominen els jueus asquenasites, la visió sefardita representa una alenada, una visió diferent, una possibilitat de contrastar la història, la cultura, una possibilitat de buscar-se un mateix davant la definició dels altres.
I a més, ens podem delectar amb la reflexió del llenguatge, de les paraules, amb perles com la següent:

“Que n’és, de petit, aquest món, van consentir. Entre elles, parlaven en judeocastellà, una llengua que dominaven perfectament (encara que, tant l’una com l’altra, mantenien que parlaven en espanyol). Ho van descobrir a la parada del peix, quan esclarien per què aquell dia els molls de roca no eren frescos, i va resultar que, a pesar de saber sis o set llengües, el nom del moll de roca només el sabien en judeocastellà.”

11 de febr. 2010

Perdre i recuperar noms

En l’entrada anterior, comentava que en un poema ja havia deixat escrit la meva desconeixença, en el fons, de la naturalesa que em rodejava. M’omple d’admiració quan veig algú que sap posar el nom adequat als arbres, a les plantes. La llengua que atorga el poder. Quan s’anomena algun arbre, alguna flor, algun fruit, algun animal, s’estableix directament un diàleg amb ells. Un diàleg que pot ser en diferents llengües. Són aquestes les que determinen la nostra realitat. Tinc un diàleg a partir d’una sèrie de paraules que només conec en polonès, per exemple (el seu corresponent en català és només una sèrie de lletres unides que trobo en un diccionari, però que fins aquell moment no em deia absolutament res). Però no és només en aquest cas, també establim diferents diàlegs amb les paraules que coneixem en més d’una llengua. Per a mi, The Wind Among the Reeds (un títol que sempre m’ha fascinat) i El vent entre els joncs són dues evocacions molt diferents, independentment de la meva llengua materna.
El poema de què parlava en començar és el següent.


ARBRES

Per al Dominik i la Basia

Donem un tomb pel parc, el que és estiu
Per a vosaltres, per a mi és tardor
Ja avançada, és potser qüestió de climes
I de lligams amb la naturalesa.
Anomeneu diversos tipus d’arbres,
Saludats amb el meu silenci llarg.

Encara que he crescut en un poblet,
Ningú no m’ha ensenyat secrets de noms,
I els arbres esdevenen sers tancats
Que no em diuen detalls de l’existència.
Hauria de llegir potser Lineu
Però hi ha taques que ja no s’esborren.

Puc traduir molts noms buscant l’ajut
Del diccionari, pins, avets, oms, àlbers.
Noms que evoquen un món sense conèixer,
Vedat a aquells que no han assaborit
Amb lentitud les síl·labes verdoses.
Mots que només encaixen en un vers.

I què n’he fet, de la infantesa meva?
N’he pogut treure cap profit? El cert
És que ha transcorregut enmig de boires,
D’oblits, de desconeixement, llacunes
Que inútil és després intentar omplir.
Com arreglar un equívoc a destemps.

I el temps et deixa sempre amb la recança,
Tal vegada un silenci entre converses.

Del llibre Retorns de l'Est

8 de febr. 2010

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič, hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema.


ESTEL POLAR

La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje.
Ma mare em diu que abans aquí s’estenien camps
de blat. Abans... un adverbi que cada cop més
s’esquitlla en el meu vocabulari. En el meu “abans”
els pagesos segaven regularment l’herba. No era
com ara, quan Barje està més i més abandonat
a si mateix, quan de tardor a tardor tot torna
més i més a lloc, a la seva essència verda.
Seria maco si pogués creure en la naturalesa,
si el temps estival es fixés amb el ritme de la respiració.
Mon pare em portava al bosc i m’ensenyava els arbres:
això és un faig; això, un roure, castanyers, un vern.
El veig en el retrovisor del meu esperit
fent cistells de vímet, com amb els gestos
i les paraules traça un mapa dels racons amagats
dels bolets. Un cop assenyalà l’estel polar i va dir:
“Si et perds, busca l’estel polar i segueix-lo.
L’estel polar et durà pel bon camí.”
Potser sóc injust amb ell quan penso
que realment ell creia en les seves paraules i que creia
que s’atenyia l’essència de les coses, la seva veritable
naturalesa, anomenant-les.
La naturalesa obsedia la meva família.
Estàvem del tot convençuts que moriríem
si tot d’una ens prohibissin anar a buscar bolets,
pescar amb nus, pujar als arbres, fer muntanyisme,
aixecar-se aviat i observar la boira
que peresosament s’estén sobre Barje.
Ma mare observa els meus costums urbans, com si
fos l’any 1900 i la nostra vida fos
el tema d’un conte rural d’aquells anys.
No em creu quan li explico La mort d’un naturalista
de Heaney, quan li explico el concepte
de l’admiració per la naturalesa i
les circumstàncies històriques de la seva formació.
“Abans aquí s’estenien camps de blat” diu,
i dient això potser pensa que cal corregir la naturalesa.
La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre barje,
cada cop més abandonat, cada cop més retornat a si mateix.