30 de gen. 2010

Hivern, hivern

Un poema del primer llibre que va publicar Tomasz Różycki, l'any 1997. El desglaç que hi descriu acostuma a tenir lloc dues o tres vegades cada hivern (o ja un no té ni esma de comptar-les). Justament, ara tenim una d'aquestes fases, després d'haver estat tota la setmana anterior entre els -15º i els -20º les 24 hores del dia. Estar, com ahir, a uns -2º dóna una sensació d'alleugeriment i de descans. Amb tot, caminar es fa difícil, els tolls i el fang s'apoderen dels carrers.


HIVERN, HIVERN

L’hivern s’allunya, trepitja les fogueres dels horts, recull veles
i tendes. Sense un motiu clar, al llindar de la victòria,
marxa, es desfà de les teles, dels llençols, desemmascara
el bosc, els camps i els senders.

Ara la ciutat respira, alçat el setge. M’aixeco i camino, miro
lentament les marques de l’ocupació: els carrers i la vorera plens
de fang, al mercat i als murs surten la brutícia i la floridura, fraccions
grises i brutes. Sota els peus es floreixen gotes de benzina, apareixen

els partits clandestins de les larves, els virus fins ara adormits,
els colors es barallen, arreu és ple de deixalles, d’ossos
rosegats. Em trec els embenatges i veig una ferida,
descoberta ara, exposada a l’acció de la llum

que lentament llisca entre les fulles podrides, ressalta les pútrides
branques, gira els fulls garfullats, no reconeix les paraules.

28 de gen. 2010

Vida quotidiana

Seguim amb els enviaments. Michał Sobol m’envia el seu darrer llibre en word, ja que encara no ha sortit publicat. En presento un poema. Al darrer vers hi ha una paraula que finalment he decidit deixar en original: krupnik. El krupnik és una espècie d’escudella, però que té la particularitat que s’hi afegeix ordi.


VIDA QUOTIDIANA

La vida quotidiana dels etruscs. Al poble
vora el bosc, sense vistes a cap altre.
Cruix el terra quan el meu pare s’aixeca
per ensenyar-me els fràgils sarcòfags
que hi ha a la pàgina cent trenta-tres.
En una casa on es parlava molt poc
de la destresa dels grecs o del cap clar dels romans
de sobte trobaren el seu lloc els etruscs,
un poble oblidat del qual no se sap
massa, a banda que més aviat no
va jugar cap paper fonamental.
Penso en el motiu per què va comprar
aquell llibre: una casualitat, un descobriment
sorprenent que en aquest país es podia tenir
alguna cosa a canvi de diners, o també,
i és això el que vull pensar, una mena d’analogia
amb allò que vivíem? La vida quotidiana, un os
al krupnik que escurem junts al vespre.

22 de gen. 2010

Castanyers

Agnieszka Ćwieląg m’envia un llibre seu publicat l’any 2007. S’hi manté el to elegíac del poema que vaig presentar fa un temps. I també hi trobo una sèrie de llocs que, tot i no ser originari d’aquí, comparteixo i he fet meus (en el poema d’avui apareix Salwator, un dels barris més bonics de Cracòvia). I èpoques de l’any, l’hivern rigorós, com el que ens ha visitat enguany; estar més de dues setmanes a temperatures més baixes de 6 sota zero et fa enyorar l’estiu; el cel, que sembla una eterna pantalla de cine, però sense cap imatge, o com la pantalla que tenim darrere quan anem al fotògraf, et fa enyorar l’esclat de la primavera o els colors de la tardor quan cauen les fulles i remoregen missatges.


CASTANYERS

Sense gairebé mirar el riu
fred i més pàl·lid pel sol de tardor,
intento respirar
el més tranquil·lament possible; tu ho saps:
no és fàcil
tornar a començar de nou,
no pot ser altrament.
Obedientment, accepto fins i tot
les coses en contra de les quals es rebel·la el cos:
el pols que colpeja les temples,
la pell de la cara, més pàl·lida,
un tremolor a les parpelles.
Dirigeixo la mirada a l’altra banda del Vístula,
on uns rodamons pengen als cordills la roba
rentada en aquest riu
que reflecteix l’església i les parets de les cases a Salwator.
Lentament remet el dolor. Sento l’olor de l’aigua
que flueix en direcció contrària a la dels meus passos,
trepitjo les fulles morents dels castanyers
molt més conscients que no pas jo
de les pròpies limitacions.

18 de gen. 2010

Robat i regalat

Bohdan Zadura acaba de guanyar el premi Józef Czechowicz pel conjunt de la seva obra. Zadura neix el 1945 a Puławy. És poeta i assagista, i també traductor del rus, l’anglès i l’hongarès. I últimament, de l’ucraïnès. D’aquesta darrera llengua ha presentat una antologia de poesia contemporània recent, així com dos llibres de poemes de Iuri Andrukhovitx. Els inicis de la poesia de Bohdan Zdura estaven marcats pel classicisme, per una rigidesa i un domini absolut sobre les formes poètiques, però després va anar derivant vers la construcció molt més oberta del poema. És, juntament amb Piotr Sommer, un dels autors claus del canvi poètic en el panorama polonès contemporani. Els joves autors han abandonat els referents que arreu es consideren com els grans autors polonesos del segle XX, i han apostat per una nova línia representada en els dos autors esmentats que, a la vegada, beuen directament de la poesia nord-americana contemporània.
Presento aquí un poema del volum Cisza (Silenci) publicat en 1994. Un dels reculls més reeixits del poeta polonès.


ROBAT I REGALAT

Algú et vol donar una cosa bonica i no pots agafar-la
i amb tot sents les campanetes platejades i l’horitzó marró
de les teves pupil·les s’encén amb la llum melosa d’espurnes
que resplendeixen en el temps

De vegades es veu sense ser vist
així doncs fou el vespre dels miracles Fins i tot si l’autobús
surt un minut abans de temps i ells corren
aquest minut massa tard per acomiadar-se o per aturar-te

aleshores en el moment just tot quedaria poc clar
No fa massa pensaves Ah veure la cara d’aquell desconegut
quan torna a casa i troba al cistell
la rosa que hi has posat sense que es notés passant pel carrer

Quantes novel·les no es podrien començar
així en treure les compres a casa Quines retrospeccions
Quins diàlegs Quants personatges implicats en suposicions
Ja tot és inútil Però tu no t'hi assembles molt a ell?

El món ha canviat i amb tot en saps una mica més
fins i tot si parles molt més d’esma perquè la meitat de la
vida les paraules adquireixen sentit i durant l’altra meitat el perden

I amb això es pot saber on ets

17 de gen. 2010

El temps, quan seus

Stanka Hrastelj (1975) ha estudiat teologia a la Universitat de Ljubljana. El seu primer llibre, publicat en 2005, va rebre el premi al millor debut de l’any.


EL TEMPS, QUAN SEUS

El temps, quan seus en un cafè o
a la gespa, està limitat premeditadament;
com el silenci que aboques
a la tassa,
quan s’ha de parlar
de qualsevol banalitat,
perquè al món no hi ha res banal

i de vegades vessa.
Encara hi ha coses que em sorprenen:
el teu interès pel barroc,
un plat de prunes a la nevera
o l’estona que tens la mà a la balda
abans de deixar-me entrar.

11 de gen. 2010

Estampa

Tomasz Majeran (1971) és poeta, narrador i crític literari. Ha publicat tres llibres de poemes. Viu a Wrocław.


ESTAMPA

En aquesta casa no hi ha ningú, en aquesta casa
hi ha una santa pau, no hi ha creus, ni murmuris,
res no distreu el silenci; a la finestra, les ombres
dels objectes s’arrombollen, miques d’esdeveniments,

fragments d’un regnat caigut que has anotat,
un tros arrugat de paper a la mà, aquesta cadira,
un gerro buit, aquesta taula, una imatge
a la paret, i a l’oïda tan sols el silenci toca

per al descans, després de la fi del món. Tenies raó:
és en nosaltres, és en mi un llunyà lloc solitari
i no hi ha una forma més ampla que la soledat:

el cos, tenint tan sols el buit al voltant d’un
mateix, hi ocupa molt més espai del que hauria
d’ocupar, del que li està permès agafar.

4 de gen. 2010

Imatge assolellada

Grzegorz Wróblewski (1962, Gdańsk) és poeta i dramaturg. Desde 1985 viu a Copenhaguen. Ha publicat 8 llibres de poemes, 5 obres de teatre i dos volums de prosa. Bona part de la seva obra ha estat traduïda al danès, i té seleccions de poemes en altres llengües.


IMATGE ASSOLELLADA

No voldries ser de nou aquell marrec que enviava
vers el sol avions de paper
fingint que no recorda d’on ha sortit i qui
l’ha deixat sol enmig de vells somnolents
que dibuixen en la sorra reescalfada
els retrats de les seves dones ja mortes?

3 de gen. 2010

Ritu nocturn

Un altre poema de l'excel·lent autor eslovè Edvard Kocbek.


RITU NOCTURN

La casa s’inclina sota la capçada,
el vent s’ha agenollat davant la porta,
la por ha amagat la cua,
les estrelles s’han reunit,
els àngels han exposat
la nit a l’adoració.

La terra és un encenser,
la foscor en són les brases,
i l’home l’encens.
Caic de genollons,
en una dolça combustió,
esdevinc tota una essència.

2 de gen. 2010

Cançó d'any nou II

En el blog del poeta Jarosław Jakubowski, de qui fa molt poc vaig presentar un poema, trobo aquest poema.


CANÇÓ D’ANY NOU II

Morts arbres de Nadal a les finestres, les seves llumetes
centellegen com balises quan passes per davant de portals,
familiars però desconeguts, i dels seus habitants
sumits en la febre d’un temps ampli com abocadors
de carbó en un ramal, ensalgats amb una neu tímida.

Què és la teva poesia davant d’aquests aquaris en finestres,
il·luminats de baix, apilats, fileres completes
com una instal·lació d’un altre món, potser ja mort?
Què és davant la foscor que s’estén pels aquaris
com una balena venjativa adobada en un fum fred.

Dorms. Recolzes el cap al vidre fred (els arbres de Nadal
fan olor de bosc, el primer goig); t’obres pas en el temps,
el seu projectil adormit per la febre (al vidre creixen aspretes,
licopodis, falgueres, tan reals com la foscor rere la finestra).
Algú et disparà al cel, però et vas esmicolar. Resplendint.