30 de des. 2009

Palimpsest

Predrag Bogdanović Ci (1944) ha estudiat Teoria de la literatura a la Universitat de Belgrad. Els seus poemes acostumen a aparèixer en les antologies de poesia sèrbia contemporània, tant al seu país com a l’estranger.


PALIMPSEST

En el meu rostre
uns monjos van esculpir el seu.

Les arrugues van ser esborrades.
Una boira se m’incrustava.

Destrament, van escriure la teva vida
en les meves formes.

Un riure inesperat, sense motiu,
et recorda que encara visc.

29 de des. 2009

Cracòvia - Bydgoszcz. De nit

Jarosław Jakubowski (Gdańsk, 1974). Ha estudiat arquitectura tècnica i ciències polítiques. Ha publicat set llibres de poemes.


CRACÒVIA – BYDGOSZCZ. DE NIT

El tren és ple de soldats (tristesa de color caqui).
Esquemes confusos de mecanismes amagats:
la xarxa de trens polonesos cobreix el país
amb enginyosos enllaços de brutícia i cansament.

M'he perdut en aquest exèrcit, i en qualsevol
moment poden desenganxar el meu vagó.
No pressentiré res, tan sols que més tard
no hi haurà gens de llum i farà cada cop més fred.

Per sort, aquí ja estem tots mobilitzats,
la guarnició vetlla com un enorme gos negre,
el vent caporal els fa suar fel, reconeixement, crida,
i en callar, percebem que la guerra és ben a prop.

28 de des. 2009

Visita

Kajetan Kovič, poeta, narrador i traductor, va néixer a Maribor en 1931. Publica els primers poemes l'any 1948 en una revista, i cinc anys més tard és un dels autors del llibre col·lectiu Poemes dels quatre, una publicació clau en l'evolució de la poesia eslovena contemporània. Els autors que l'integren, Ciril Zlobec, Janez Menart, Tone Pavček i el mateix Kovič s'enfronten al realisme imperant en l'època i proposen un tipus de poesia de caire més intimista. D'aleshores ençà, la seva obra poètica s'ha ampliat amb més de 14 llibres. També ha publicat narrativa i llibres per a infants. Ha traduït poesia de l'alemany, el francès, l'hongarès, el txec, el serbocroat i el rus.


VISITA

En memòria de Sandor Weöres


No visiteu
els poetes vells.
Les seves llargues soledats
flueixen més difícilment
que el vostre temps vertiginós.
Al seu front no resplendeix
l'esclat de la cinquena edició
de les seves obres completes.
Claven la seva mirada esmorteïda
en els quaderns carbonitzats
on abans escrivien
amb llapis flamejants.
Tampoc ja no els poden salvar
els seus amors dissortats.
Al pit
les seves xicotes turques
no són res més que cendra freda.
Jeuen en vells sofàs,
arraulits en el seu abatiment,
i quan cruix un esglaó
conjecturen
si per l'escala de fusta
puja el metge o la mort.

27 de des. 2009

El dia s'estava acabant

Joanna Wajs va néixer a Varsòvia en 1979. És poeta, prosista, crítica literària i traductora, principalment de literatura italiana. Ha publicat un llibre de poemes, en 2005, i entre els autors que ha traduït hi ha Italo Calvino o Dino Buzzati.


EL DIA S'ESTAVA ACABANT

passàvem per una prada el dia s'estava acabant
i la terra tremolava sota el pes de l'estiu
ens érem alternativament propers i desconeguts
com mai fins aleshores

per un instant ens va mirar una llebre grisa
i quan va desaparèixer en el blat movedís
s'endugué amb ella el que va veure qualsevol cosa
que volgués dir això el fum sec de les fogueres la verdor
fangosa de l'estany i nosaltres si és que vam ser tant
importants com la boira del camp

potser en els seus ulls es difuminà aquesta imatge
- un migdia d'estiu, dues persones, el blat-
o potser eternament creuarem la prada
i res no canviarà en aquest retrat doble
per molt que vulguem

26 de des. 2009

Vasko Popa

Branislav Prelević (1941) va estudiar a Belgrad. És poeta, narrador, assagista i traductor. Ha publicat diversos volums de poemes i tradueix poesia del portuguès i de l’espanyol. He triat el poema per l’homenatge que fa l’autor a un dels poetes més importants del segle XX, de qui encara no tenim ni una sola traducció (com de tants i tants altres excel·lents, i fins i tot m’atreviria a dir imprescindibles, poetes).


VASKO POPA

Aquesta llengua és transparent:
hi resplendeix el cel,
expressat, copsat en la paraula.
El seu passat és misteriós.
Els seus records, el cap d’un llumí
que encén una mà invisible.

Tot ja ha estat escrit.
Les cobertes d’aquest llibre
giren incessantment
al voltant de l’eix del seu propi llom.

Seria de doldre posar un dit a la paraula,
interrompre la lectura,
capgirar el curs del sol.
En aquesta posta s’amaguen totes les albades
que no es veuen quan l’ombra del silenci
es projecta en el sol.

Aquesta llengua es completa en si mateixa
sense deixar cap altra petjada
fora dels camins imprevistos
que la converteixen en eterna.

24 de des. 2009

On ets?

Dragan Dragojlović (1941). Escriptor serbi. Llicenciat en econòmiques. El seu primer llibre va sortir en 1974, des d’aleshores ha publicat més de 12 llibres de poemes i ha estat traduït a diverses llengües.


ON ETS?

Potser has marxat al Nord
a algun país ric
amb els nous emigrants
d’Europa del Sud?
Potser has marxat per buscar
una pàtria millor?
No ets enlloc.

Potser has marxat allí
on les estrelles són unes altres,
on no se senten els cants dels recollidors de rosada,
on el matí no fa olor de record?

Potser te n’has anat a la lluna
on els enamorats no parlen
sinó que garlen.

Potser has tornat allí
on tot va començar,
als anys que passen la tristesa de contraban
sota la nostra finestra,
allí on el silenci uneix
una mà amb l’altra,
el passat amb el futur?

Allí on el nostre amor
va construir la seva casa
en què mai no viurem.

23 de des. 2009

Compro formatge, canvio oli

Un poema de Janusz Szuber que ha sortit publicat al darrer número de Zeszyty Literackie. L’evolució d’aquest poeta és molt interessant. En un primer moment, dóna la sensació que s’acosta a un discurs net, a la simplicitat de l’expressió en poesia. Però és una il·lusió. Cada cop més els seus poemes esdevenen més difícils de traduir, ja que el seu món esdevé un microcosmos molt particular.


COMPRO FORMATGE, CANVIO OLI

Compro formatge, canvio oli.
Entro les dades personals
als formularis. Dormo i somnio.
Com cadascú, algú individual.

A ells, és a dir, a mi, se’ls esmuny
la pluja en els vidres dels anuncis.
El jazz ardent, el blues superb.
L’aspiradora recull burilles.

L’herba verda, les llambordes
rosades. La baieta llepa les rajoles
de marbre. Inesgotables en els seus
rombes de la definició euclidiana.

I què en traiem, de tot això?
Com un emplastre allí on fa mal
un poema que, a falta d’una forma
definitiva, ell mateix és la forma.

Sobre Danilo Kiš

Tothom queda sota la influència del que llegeix, fins i tot del que és una porqueria (i es pot defensar la tesi que allò que ens repugna exerceix una influència més gran que allò que ens atrau). Tanmateix, per definició, les influències reculen davant el talent, esdevenen un segon violí. Tots hem llegit Babel, Borges i Schulz, però és Danilo Kis qui ha escrit Jardí, cendra, i no nosaltres.

Josif Brodski: Conferència sobre Danilo Kiš

Entre una confessió

Natalia de Barbaro (1970) és poeta, i psicòloga de professió. Publica regularment als Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris).


***

Entre una confessió i una altra les pauses
són cada cop més llargues. On ets aleshores.
On ets: et veig a l’habitació, seus, rígid,
d’esquena a la finestra. Ni tan sols no intenten
entrar-hi: deixen la safata al llindar, truquen
i no esperen, se’n van per on van venir. Les píndoles,
trossos de diaris, engrunes volen lents per la finestra,
aterren a l’altra banda del portell, capgirats.
Cada dia vora les dues el sol comença el seu recorregut
ardu i indiferent: primer el tamboret sota la finestra,
el paper de la paret, la taula, la pinta, la catifa i el llit:

i finalment arriba el teu torn. Un moment per a la batalla,
un moment per a la batalla perduda, un moment per a la batalla
perduda sempre però mai no abandonada mantenen
la llum i la memòria, les coses bones, el somni, la tendresa.

21 de des. 2009

Sant Francesc

Veronika Dintinjana (1977). Poeta i traductora eslovena. Des de 2002 publica els seus poemes en les revistes literàries més prestigioses d’Eslovènia. L’any 2008 apareix el seu primer llibre. Quant a la traducció, centra el seu interès en poetes nord-americanes com Muriel Rukeyser o Louise Glück.


SANT FRANCESC

creix vers el cel
fins que esdevinguis un arbre

ple d’escollida pluja i de tendra terra

què et podrà fer el vent
quan la flor et cobreixi?

la singularitat és el teu ceptre

ni l’or ni la plata
no donen el seu cos
a una taula, a un llit

i quan els ocells s’adormen a la teva capçada,
i deixes de moure’t

un alfabet de signes substitueix el silenci

20 de des. 2009

Aspectes d'una ciutat de l'Est

Acabo de tornar del meu passeig, d’uns 30 minuts d’anada i el mateix de tornada, tot i que en les condicions que tenim ara, una mica més. Fa quatre dies que no pugem dels 12 graus sota zero. Ha nevat també a ratxes intermitents. Aquesta nit sembla que ho ha fet. Avui, diumenge, ni les màquines llevaneus ni els veïns no s’apressen a retirar la neu, que cruix sota les sabates amb un so inconfusible. Recordo que fa anys vaig escriure el poema “Aspectes d’una ciutat de l’Est”, tot pensant durant algunes passejades. El poema s’inclou a Retorns de l’Est (Tria de poemes 1990-2005). Hi he introduït algun canvi respecte la versió publicada.


ASPECTES D’UNA CIUTAT DE L’EST

(i)

El sol, com un infant que juga a fet
i a amagar, s’esquitlla per les cortines.
Més aviat el que hi ha és una vaga
llum barrejada amb una boira densa
com el cotó. Et despertes abans
que et molesti el despertador. Els llençols
fan olor encara de somnis trencats.
Penses: aquesta absència de persianes
és com una lluita secreta contra
una nit negra i del tot emboirada.

(ii)
Una previsió del temps és molt fàcil
de dur a terme. Tan sols veus que és constant
la boira que s’incrusta al pensament,
i un fred que té l’inici sota zero
(els números són sempre negatius).
T’escalfes amb un te, com és costum,
i et submergeixes en les intricades
i difícils equacions de la llengua.
És la seva exactitud de rellotge
una lluita contra aquest temps advers?

(iii)

Hi ha llocs on el dinar encara desperta
el regust d’una vida de governs
que no han pogut caure en l’oblit perpetu.
La flaire d’alcohol i de suor
(com dos ingredients quasi indispensables)
es barregen amb noms de plats senzills.
La remolatxa i la patata són
la base per poder combatre el fred.
Menges ràpidament i surts del lloc
on romandran, inermes, els costums.

(iv)

La neu aconsegueix que la ciutat
quedi sota el domini del silenci.
La nit passa a ser molt menys tenebrosa,
malgrat que durant el dia el paisatge
sembla una foto dels anys vint, en blanc
i negre. Un pintor flamenc s’acuita
amb els detalls abans no ens despertem.
S’ha d’anar amb cura per descaminar
els llocs que la memòria ha oblidat,
i el pas és insegur en la neu glaçada
(v)

La casa es converteix en l’epicentre
de la vida a l’hivern. Escassos
metres basten per acomodar-hi moments
estàtics, infructuosos, inermes.
Les inacabables hores de nit
se succeeixen monòtonament,
com una processó en Setmana Santa.
Almenys ara les cortines sí aïllen
de la foscor inhòspita. Et tanques
en els pocs metres per esperar el dia.

(vi)

Els tramvies, destarotats i vells
s’arrosseguen sense esma pels carrers.
L’expressió d’anar amb pressa és inútil,
i la lentitud no és pas un defecte.
A partir que s’instal·la la foscor
totes les hores són iguals, germanes
bessones sense saber-ho. Tan sols
es té pressa per arribar al petit
pis i escalfar-se com un vell reumàtic.
Hi ha objectius que són fàcils de complir.

(vii)

Tot sembla que quedi lluny. No hi ha res
a l’abast de la mà. Tota distància
s’ha de cobrir amb un repensament.
Mai no tens la sensació d’estar
en la mateixa ciutat. Els conceptes,
com els segells d’una col·lecció,
no sempre poden ser intercanviables.
I es descobreix la relativitat
quan no hi ha coincidència. Els límits
entre fronteres veus que no existeixen.

(viii)

Tranquil és el matí, tan silenciós
com el públic en un concert. La neu,
del tot glaçada, convida a exercicis
d’equilibrista. Tot intenta atènyer
una impressió fal·laç d’alguna absència,
com els dits balbs després de caminar
uns cinc minuts. No hi ha punt de contacte
entre els sentits que provenen de fora
i el pensament desorientat. Inútil
és intentar buscar aquí un bon intèrpret.

Tot a la vora

Piotr Kępiński (1964), ha ocupat diferents càrrecs en prestigioses revistes culturals de Polònia. Ha publicat sis llibres de poemes i alguns llibres d’assaigs en què fa una anàlisi de poetes que pertanyen a la seva mateixa generació.


TOT A LA VORA

en els vagons
amb les ungles d’un adolescent

en els vagons restaurant
amb cortines que pengen
de gomes de calces

en corredors
a la vora d’aquests corredors

entre un cop ben fort
a la porta que duu
als mateixos llocs

i un altre cop que l’obre
a un altre espai

retalls de ficció
a les pestanyes
tot

18 de des. 2009

Fotografies

Acabo de veure que els amics de Papers de Versàlia, aquest excel·lent projecte que hauria de tenir molt més ressò, han tret el darrer número de la seva col·lecció de plaquettes. El títol és subjugat per les dòcils arrels, sobre el desarrelament. Hi he col·laborat amb el següent poema. Us podeu descarregar tot el número aquí.


FOTOGRAFIES


I així arribem a la ciutat buscada,
en les converses vora el volant
i tu fent fotografies pel camí
que quedaran en carpetes meves.

La ruptura es fon en aquests records,
trossos d'imatges que de sobte surten
dels llocs més inesperats. Són escorpins.
Sotjant sempre amb l'agulló a l'espatlla.

I són fotografies emmarcades pels límits
d'un parabrises. Amb la imatge d'un volant
que ara ja no condueix enlloc, blocat
per sempre en el desglaç de la memòria.

Sí, arribem a la ciutat buscada,
a la teva ciutat, que sempre em rep
oberta, amb uns braços que m'empenyen
a llocs que acabaran en carpetes.

Només els trasllats els descobriran,
fent-los molt més llargs, massa llargs.
Com una nit d'hivern al calor d'una llar.
Encesa amb fotografies cremant en la memòria.

14 de des. 2009

El supervivent

He viscut entre diferents tradicions, que m’han ofert la possibilitat de conèixer altres llengües, altres autors. La meva tradició s’amplia amb cada nou llibre que m’arriba a les mans. I trobo afinitats amb poetes que no pertanyen a la meva mateixa llengua. I així creo la meva pròpia tradició transfronterera. Sense cap dubte, Paulo Teixeira forma part d’aquesta tradició, d’aquestes afinitats.



EL SUPERVIVENT

En té prou amb el món fundat en el silenci.
Vigilat tan sols per les aus, el moviment
d’un animal ocult entre el fullatge,
deixa al terra la seva petjada de supervivent
com un segell prehistòric. El defensa
un sentiment. El paisatge que reneix al seu torn
el consola del que veu, en despertar tot alçant,

la pedra del seu somni, el cap del coixí.
Ningú no es creua amb ell; ningú, en veure’l,
el saluda amb el cap. Comptant en va
les síl·labes del nom, la malesa trenada
d’un record li és un bàlsam per als sentits.
Li creixen els cabells que li freguen les espatlles
en una carícia. El verd collit d’unes fulles

d’àlber en la mirada, els parracs
de la seva túnica informe són, com la lluna,
una relíquia en el cel tèrbol, una peça de museu.
Avança sense destí, sentinella de tot el dia,
segueix els compassos del vent, únic missatger de/
per a totes les edats. El seu crit ressona pel món,
la seva illa, com una ampolla llençada al mar.

11 de des. 2009

Visita

Un altre poema de Bartosz Konstrat.


VISITA

Me’l vaig trobar a l’escala, a punt de sortir.
Com va? Feia dies que no et veia.
Les jaquetes fregaren en passar, però no li vaig donar la mà.
I tan sols als pulmons vaig notar una tremolor sobtada.

Evidentment, ho podem deixar: tot va bé,
tinc una nova feina. Evidentment, ho podem deixar:
voldria que finalment ho deixessis estar.

Quan vaig sortir, encara no hi era.
Un gos bordava tancat al lavabo.
Vaig pensar, per què m’obligues a fer-ho,
d’on ve aquesta manca de tacte? Però no vaig fer res.

Va guanyar algú, o va ser un empat?

8 de des. 2009

Nosaltres

Un poema de Kārlis Vērdiņš, en aquest cas, una selecció d'un cicle de poemes que també vaig fer a Ventspils.


NOSALTRES

2

Hivernem en la calor i en la llum,
agafem de casa objectes esmolats i fràgils.
Cap fórmula inesperada, cap gest sobtat,
en la tova foscor ens esquitllem mútuament en nosaltres
per despertar-nos al matí en un llit ple de rajos esquerdats.

4

Plens de salut i encara en vida
les converses, plenes de felicitacions, ens mantenen:
“Espero que algun dia siguis feliç”
abandonen el teu Job el Dia de la mare,
carbó de sucre al tió, ous per Setmana Santa.

8

Vaig parlar amb mon pare, vell, a casa seva, plena d’andròmines.
Em va preguntar: “On aniran a parar les meves coses,
els estris i la resta de ferralla quan mori?”
Li vaig contestar: “Al mateix lloc
on aniran a parar algun dia els meus llibres”.

10

Alguns busquen una feina; altres, casa; i encara uns altres, un nou amic.
Les cares són tristes, i la factura del telèfon, immensa.
Que el dur destí et reveli l’art de viure:
no diguis penjaments ni cabregis cap persona, viu humilment
i demana als consanguinis del poble que t’enviïn menjar.


7 de des. 2009

En un somni retorno a Belgrad

Un altre poema de Donatas Petrošius.


EN UN SOMNI RETORNO A BELGRAD

He reflexionat amb les butxaques cosides.
En pensaments recorro els contorns d’un mapa,
abandonant-ne les ciutats, i els seus noms
on tot el que hi ha és de meitats del segle XX
turisme d’aquarel·la
amb torres de rellotge per estrenar,
bústies bloquejades plenes
de sobres buits.

Miro com si no m’ho cregués –
els rellotges s’han posat en contra meu.
Els vianants passen més ràpid que ràpid, com si
irradiessin alguna cosa més que ells mateixos.

4 de des. 2009

Dharma Kaya

Un altre poema d'Artūras Valionis que facilita una altra perspectiva vers la seva creació.


DHARMA KAYA

I

qui sap si algun cop domaren aquest foc
dolorosament mosseguen les seves llengües entrenades
marcant les mans les puntes dels dits i
la cara si s’hi està massa a prop

minuts quan l’acolliment del racó
s’escampa en els ressalts
sobresortint del foc

rellisca entre els dits

(havent llambrejat no
no pas amb el cop d’un llamp
el somriure d’un animal salvatge
sota l’ungla
que ara somnolenta descansa)

i ja no és creat

és tan sols un temps plujós
tan sols els llops surten a caçar


II
es tanca lentament
el ganivet de les dents d’un gos famolenc

les piràmides de sorra apagant-se
apaivaguen
el paladar famèlic de l’alba


III

un bot curosament apedaçat
un enfonsament no aturat
en la superfície de la forma oval al mirall
que s’aparta de les riberes bronzejades

dues banderes multivocals onegen
a l’aire, una vers l’altra
vers la closca dels cargols
empolsimada de carbó de sorra

amb les pedres troba
amb les pedres segueix

rere les espatlles una cortina immòbil de la volta


IV

cobreix-me
seguirà sent tan sols
el pressentiment d’un pressentiment

que
amb espirals d’escales
amb tremolors del cos
amb al·lusions dels llavis
ha construït
transparents parets muntanyoses
intranquil·les tremolors del vent

les mans d’un vaixell enfonsat
es queixen a les profunditats

amb moviments casuals dels dits
repetint

ja no veure més

no trobar-se més
tot i que de nou i de nou

portant
xarxes per a emperadors i ostres
els ulls de les seves aletes

anem per l’aigua
i els pinsans canten sobre
els nostres peus plens de cicatrius

fins a les petjades glaçades dels nostres talons
les cordes vocals mullen el seu cant

cada vegada més silenciós
tant és

1 de des. 2009

Bon vespre, senyor Gauguin

Ja de tornada a l'estimada Cracòvia, que retrobo en una esplendor gràcies a un temps que no m'esperava pas, encara que, tal com anuncien, pot canviar aviat. I pot ser que arribi l'estimada neu, que ens ajuda a passar les hores de foscor. A la ment, encara ressonen els poemes que vam fer a Ventspils. La realitat de la vida quotidiana no pot desplaçar el llenguatge, les construccions amb què s'ha conviscut intensament durant uns dies. Segueixo amb alguns dels poemes que van sortir a la trobada letona. I amb una poeta del país, Ingmāra Balode.


BON VESPRE, SENYOR GAUGUIN
                                                                                              (també titulat: Noli me tangere.
                                                                                                                            1889. Oil on canvas.
                                                                                                                            Narodni Gallery, Prague.)





Busco una manera per morir i viure a la vegada,
vaig néixer, vaig obrir la boca i ja gosava dir el que altres escriuen quan se’ls ha acumulat
ben endins, una estúpida gosadia
de venir i marxar a la vegada, de saludar i acomiadar-me a la vegada.
Bon vespre, senyor Gauguin, sisplau, no em toqueu
Sisplau, no em toqueu, perquè el cos l’han posat
per sopar i per esmorzar, esquinçat entre vaixells i avions

Sec, miro com altres treballen, m’estrenyo la pinça dels cabells
I si ja fos sempre així – dic,
a fora maduren les pomes, Janikis no beu llet, com ho feia en el nostre poeta,
mentre colpegen els pensaments, aclarint sense motiu el camí de les estrelles
Ja no hi haurà maduresa, no vindrà ningú
fins a la porta?
Callarà i tan sols la mirada ressonarà sobre les taules de treball,
vindrà algú per la neu seguint el cordill per a les borrasques
i passarà per la porta – és impossible?

No està bé seure tan a prop teu,
estrènyer la pinça dels cabells i no saber
si seguirem vivint, si ja som a l’altra banda,
si no és una nit coberta per una pantalla. Els fluorescents
esclafen les ombres profundes
Bon vespre, senyor Gauguin. Té correu. A la postal, 
enmig de la penombra surt un guillot de llautó.