Ja de tornada a l'estimada Cracòvia, que retrobo en una esplendor gràcies a un temps que no m'esperava pas, encara que, tal com anuncien, pot canviar aviat. I pot ser que arribi l'estimada neu, que ens ajuda a passar les hores de foscor. A la ment, encara ressonen els poemes que vam fer a Ventspils. La realitat de la vida quotidiana no pot desplaçar el llenguatge, les construccions amb què s'ha conviscut intensament durant uns dies. Segueixo amb alguns dels poemes que van sortir a la trobada letona. I amb una poeta del país, Ingmāra Balode.
BON VESPRE, SENYOR GAUGUIN
(també titulat: Noli me tangere.
1889. Oil on canvas.
Narodni Gallery, Prague.)
Busco una manera per morir i viure a la vegada,
vaig néixer, vaig obrir la boca i ja gosava dir el que altres escriuen quan se’ls ha acumulat
ben endins, una estúpida gosadia
de venir i marxar a la vegada, de saludar i acomiadar-me a la vegada.
Bon vespre, senyor Gauguin, sisplau, no em toqueu
Sisplau, no em toqueu, perquè el cos l’han posat
per sopar i per esmorzar, esquinçat entre vaixells i avions
Sec, miro com altres treballen, m’estrenyo la pinça dels cabells
I si ja fos sempre així – dic,
a fora maduren les pomes, Janikis no beu llet, com ho feia en el nostre poeta,
mentre colpegen els pensaments, aclarint sense motiu el camí de les estrelles
Ja no hi haurà maduresa, no vindrà ningú
fins a la porta?
Callarà i tan sols la mirada ressonarà sobre les taules de treball,
vindrà algú per la neu seguint el cordill per a les borrasques
i passarà per la porta – és impossible?
No està bé seure tan a prop teu,
estrènyer la pinça dels cabells i no saber
si seguirem vivint, si ja som a l’altra banda,
si no és una nit coberta per una pantalla. Els fluorescents
esclafen les ombres profundes
Bon vespre, senyor Gauguin. Té correu. A la postal,
enmig de la penombra surt un guillot de llautó.
