29 de set. 2009

H. E. O.

L’any 2001 es va publicar a Polònia un llibre inclassificable, El rei de les formigues. La mitologia serveix de punt de partença per crear històries poètiques que esdevenen un mirall dels temors que assalten l’home contemporani. Una autèntica delícia literària que es va paladejant lentament. Com també la ironia que destil·len els textos. El seu autor és Zbigniew Herbert.


H. E. O.

- És necessari? – pregunta Eurídice.
Hermes somriu i calla. Caminen. I la foscor s’obre davant d’ells i a l’acte es torna a tancar. Passen així per incomptables portes.
- És realment necessari? – pregunta Eurídice. – Orfeu és vell – diu – per tant, no viure massa temps amb ell. He oblidat del tot de quines herbes es fa la infusió que li guareix la gola adolorida de cantar. Què significa llevar-se a l’alba, i què vol l’home quan toca la meva panxa.
- Ho recordaràs tot – li diu Hermes, dolçament i sense convicció.
- És molt maco que em consolis – diu Eurídice.
El camí porta cap amunt. No és pas un camí, sinó una dòcil obertura de les roques. Les pedres fogueres fan una olor com llampecs secs, i els còdols sota els peus han oblidat el mar completament.
- Ens veu, ell? – pregunta inquieta Eurídice.
Hermes ho nega movent el cap.
- Però jo veig la seva esquena. Sempre, és a dir, quan vivia, l’esquena dels homes m’han entendrit. Són indefenses. Però ara no ho sento. Tendresa? Què és la tendresa?
- És l’alegria del tacte. Un tipus d’èxtasi inferior – respon Hermes.
- Ja no tinc dits vius – es queixa Eurídice. – No podria ni enfilar una agulla ni treure les brosses de l’ull del meu estimat.
Encara una altra corba i començarà el pendent. La foscor és com esbiaixada, inclinada sobre una altra foscor, molt més profunda.
- Eurídice – Hermes parla fluix – et revelaré el secret del destí. Orfeu morirà aviat en unes circumstàncies poc clares. Aleshores, seràs lliure. Prendràs per marit un forçut de braços com les branques d’un roure, un jove sense imaginació, però suficientment assenyat per no desitjar impossibles. No tens ni idea com t’enfortirà després d’haver viscut amb aquest ploramiques talentós.
- Crec – Eurídice parla ràpid – que els meus compatricis em lapidarien abans de permetre que em casi per segon cop. Per a ells seré un símbol de fidelitat i de poesia, com una vídua nacional. M’asseuran en una roca per enredar els oracles inspirats, o em tancaran en un temple, que ve a ser el mateix. I després moriré per segona vegada. Com es mor per segona vegada? Espero que no sigui tan dolorós i enutjós com la primera vegada.
Tot això, ho sent Orfeu a través de la torrencial foscor. Per primera vegada, admira el seny d’Eurídice. Realment, és necessari morir per tornar-se adult?
Davant seu s’obre un paisatge de basalt, noble com un bosc cremat, impassible com l’ull d’un volcà, les entranyes de l’espessa matèria, el blau del cel consumit fins al no res.

           He cantat les albes les coronacions del sol
           el viatge dels colors del matí fins al vespre
           i m’he oblidat de tu
                                            nit eterna

Orfeu es gira de sobre vers les ombres d’Eurídice i d’Hermes, i en un arravatament crida: - Ho he trobat!
Les ombres desapareixen. Orfeu surt a la llum del dia. Desborda d’orgull alegre, perquè ha tingut una revelació i ha descobert un nou gènere literari, anomenat des d’aquell moment meditació i tenebres.

28 de set. 2009

El bé i el mal

Tadeusz Dąbrowski acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos de la literatura polonesa, i el més prestigiós amb diferència per als autors joves, el premi Kościelskich. El concepte de jove cada cop és més relatiu, com ja va mostrar Stefan Zweig en El món d’ahir, és una idea que ha sofert un gran canvi, i com més va més extensible es fa. Amb tot, Tadeusz Dąbrowski, que va néixer en 1979, encara pot entrar dins aquesta categoria, i el premi accepta autors fins als 40 anys (amb algunes excepcions). Tots els grans noms de la literatura polonesa actual han rebut aquest premi.

A Polònia hi ha un sistema bastant racional de premis, que és a anys llum del caos i la canseixanteria que hi ha per a les obres literàries en català. No hi ha gairebé premis a obres inèdites, i els premis que compten són tan sols els que es donen a una obra ja publicada. És clar que al darrere hi ha una sèrie d’editorials que no tenen cap por a publicar poesia. I la qualitat no se’n ressent, sinó tot el contrari. És un sistema que tal vegada es podria començar a traslladar per a les nostres publicacions.

Pensava que havia ja publicat alguns poemes de Dąbrowski per al blog, i estic del tot segur que n’he traduït alguns. Però els he buscats i res, s’han fos en les carpetes. O potser tan sols hi havia la intenció que després no es va materialitzar. En qualsevol cas, aquí en tenim un poema. La poesia de Dąbrowski és bastant heterogènia, amb línies d’expressió bastant allunyades entre si. En podeu veure una mostra més àmplia en l’esplèndid blog de l’Abel Murcia.



***

El bé i el mal han deixat de barallar-se en mi, són adults,
han madurat, s’han tornat seriosos, s’han traslladat
de l’habitació que tenien comuna, han format una família,
un i altre han comprat una casa amb garatge, amb un jardí
assolellat, amb la gespa i la bardissa tallades de manera
ideal, els seus fills juguen junts, salven
papallones i marietes, maten aranyes,
quan se senten millor és quan es poden fer enrabiar,
no saben que abans que es puguin devorar
de debò, ja tindran les seves cases pròpies. Passo
per la casa buida, gairebé no recordo
l’olor, les rialles, els plors dels nens que hi van viure.
De vegades, truquen, o jo em truco a mi mateix
del mòbil al fix i a l’inrevés. De vegades

sento com si jo fos
una casa buida.

27 de set. 2009

En l'espai interior

Un altre poema de Maciej Cislo, autor que vaig presentar fa uns mesos.


EN L’ESPAI INTERIOR

La papallona és per a si mateixa
una qüestió important;
un noi és adult, Mig-Tot.
L’home és a la vegada un estúpid i Sòcrates
que diu de si mateix: “Sé que no sé res”.
En l’espai interior
l’oïda i la veu és tempten mútuament,
invoquen de la inexistència amb el mateix ardor;
la imatge ha vist un ull,
la idea acut al pensament.
No hi ha entre ells, ni entre res i res,
cap diferència.

25 de set. 2009

Aquest lloc

Bronisław Maj va ser un dels poetes més importants de la dècada dels 80. Un autor de la malaurada generació que es trobava entre la Nova ona i els nous corrents que s’imposaren un cop derrocat l’antic sistema. Per desgràcia, fa més de 15 anys que no publica cap nou llibre de poemes. 


***

Aquest lloc en què he estimat: un bosc jove,
corríem mentre veiem els nostres caps sobre els arbres –
és un bosc alt. És fosc. No hi veig: sortir,
sortir com més aviat millor. Al sol, a la carretera
que està del tot davant meu, tan sols el seu principi
quedà allí. “He estimat” significa: “estimaré”, res més.
Res més davant els arbres joves que creixen: estimar.
I tornar: sense temor, aturar-se al bosc que serà
cada cop més alt, ple d’una ombra humida, cada cop
més ple de les ombres d’aquells que he estimat
com mai després no he estimat ningú.

24 de set. 2009

Amnèsia

Prefereixo la producció anterior de Piotr Sommer a l’actual. En aquella, els petits detalls, la vida quotidiana, recobra un rerefons gairebé metafísic. No hi ha cap banalització de la realitat, terreny en què s’endinsaran els poemes posteriors.


AMNÈSIA

M’he oblidat de l’altre món.
Em llevo amb els llavis serrats,
rento la fruita amb la boca tancada,
amb un somriure la porto a l’habitació.
No sé per què recordo l’oli de fetge de bacallà,
els anys de turment, el pontet de pany al soterrani,
pel terra, la veu de l’àvia, autàrquica.
Però si aquest no és pas un altre món.
I de nou sec a taula amb la boca tancada
i tu em portes unes prunes esberlades boníssimes
i parlo com algú a qui també he oblidat:
no hi ha un altre món.

23 de set. 2009

Comentari

Sempre s’ha relacionat el text de Gombrowicz "En contra dels poetes" (que es troba en el seu Dietari) amb la resposta de Czesław Miłosz "Carta a Gombrowicz", agrupats sota el títol comú de "Diàleg sobre la poesia". Segurament el poema següent, de Stanisław Baliński també parteix del text del gran narrador polonès.
Stanisław Baliński (1899-1984) va néixer a Varsòvia. Ben aviat, se l’enquadrà dins del grup literari Skamander. Skamander, moviment creat en 1919, expressava la fascinació per la vida, i en el llenguatge, al contrari del moviment anterior, Jove Polònia, va introduir la parla del carrer, fins i tot vulgarismes, en la poesia. Baliński, com els altres membres del grup (amb l’única excepció de Jarosław Iwaszkiewicz) va emigrar en 1939 i ja no tornà a Polònia.
Gombrowicz fa una crítica ferotge de la poètica dels skamandristes.


COMENTARI

A Witold Gombrowicz

Un poema no és una obra d’art, sinó un comentari
a les qüestions que no volem expressar fora del poema,
a les visions que ens porta la nit, que al matí
encenem com una espelma en un altar ombrívol,
als pressentiments no anomenats, que en els noms
murmuren i fugen en el moment que són dits.

Un poema no és la bellesa dels mots, sinó el seu ordre
que en la foscor dirigeix una flauta meravellosa,
ens permet recular les petjades dels morts
que van pels camps, pel jardí, pel porxo,
i sentir un cop més, en una adormida nit d’estiu
l’eco del primer vers i els sons d’una cançó de bressol.

22 de set. 2009

Carrer Miodowa a Cracòvia (tornada)

Clou el diàleg aquest poema, que segueix el mateix itinerari que ahir.


CARRER MIODOWA A CRACÒVIA

Només les fulles us parlen, sempre molt baix,
per no despertar-vos. I després s’endinsen
fins a vosaltres, quan la pàtina de la neu,
en el seu silenci, toca les hores eternes.

Només tardor i hivern per visitar-vos,
en les fosques hores d’una humitat densa.
Quan la frontera entre la llum i la foscor
s’enteranyina. Desapareix amb una bufada.

Només pedres trobem en aquests carrers
desorientats. Desitjos que s’acumulen
en papers fràgils. En la pluja, les paraules
s’estiren i formen un punt d’arribada impossible.

Només algú us recorda, algunes passes
que cruixen en les fulles, i en la neu.
I els guardians-corbs que grallen, uns sons
que lluiten amb el fred de fora. I de dins.

Només uns metres ens separen. I capes
de silenci. Neu i fulles. Una pètria eternitat.

21 de set. 2009

Carrer Miodowa a Cracòvia

Amb aquest poema de Janusz Drzewucki s’acaba el diàleg que vaig encetar fa uns dies. El carrer Miodowa és troba al barri de Kazimierz, l’antic barri jueu, que no pas gueto. En aquest carrer, avui dia hi ha una de les sinagogues més belles de Cracòvia, la sinagoga Tempel, i també es troba un dels dos cementiris jueus que hi ha a la ciutat. Es coneix com a nou cementiri. És a partir d’aquest darrer lloc que situem el poema de Drzewucki (i de retruc, el meu de demà). Aquí es poden veure fotografies del cementiri nou del carrer Miodowa


CARRER MIODOWA A CRACÒVIA

Izaak Peiper i Ignatz Frey dormen fa temps.

Només els parlen les cendres,
els ossos i la terra podrida, embullada
en l’espessor dels gemecs. No hi ha ningú
que els vulgui visitar, ajupir-se davant
del seu recer petri, la seva sòbria
cova de pedra sorrenca.
                                         Una nit encesa fins al blanc
i el dia perforat per la foscor
d’un abisme sobtat, en què ganyolen
les ànimes dels assassins morts
tràgicament. Ningú no els parla,
perquè ningú no té dret d’adreçar-se
a les cendres de la vida i de la mort.
I amb tot, us intento entendre,
inhàbils i ridículs, cecs i sords,
que esteu a les nostres portes
                                         amb el sol prec d’un kadish. 

20 de set. 2009

Confessió

Boris A. Novak és un dels poetes europeus més importants que hi ha en l’actualitat. I tanmateix, del tot desconegut entre nosaltres. L’aparició del seu volum de poemes escollits, publicat a Eslovènia en 2006, és un dels millors llibres que he pogut llegir últimament.


CONFESSIÓ

Viatger. De tot el que estimo, m’allunyo,
ben lluny, al final del món, a l’immens
horitzó, on m’entotsolo segur: a l’estranger.
El meu cor és curiós en extrem. I aquí
no hi ha res més. Tot esborrat. Només
hi ha un buit vertiginós: per sempre
congelades les imatges estimades i un granís
de tactes recordats, dolorosament presents.

Qui sóc jo? Un assassí.

Sóc sistemàtic, i per tant, molt cruel.
Per necessitats incomprensibles, però internes.
Fujo de tot el que m’és conegut i habitual.
Per això, l’estranger m’amaga del tot.
Del meu lloc natal tinc sol un llenguatge
ric, aquest ganivet amb què tallo el pitjor.
Ara escric amb ignomínia una carta aïllada
a vosaltres, a que estimo i assassino, que no som.

Qui sóc jo? Un assassí. Mato a causa de l’absència.

19 de set. 2009

Carrer Sławkowska a Cracòvia

Passo molt poc pel carrer Reformacka, però sí que ben a prop hi ha el carrer Sławkowska. Un carrer que surt de la plaça central de Cracòvia per dur-me cap a casa. Agafo aquest carrer per continuar el diàleg amb Janusz Drzewucki


CARRER SŁAWKOWSKA A CRACÒVIA

Penso en els meus familiars en la distància d’aquesta
ciutat. Abans uns confins, ara una memòria esquerdada.
Penso en els meus amics, aquells que em definien
en la meva infantesa, en un poble de pocs carrers
que ja no visito mai. Hi he deixat encara arrels

que algú podrà cremar, assecades ja sense aigua.
Juntament amb les imatges, les cases deshabitades.
On són ara, els carrers i els amics? En la meva vida
de nòmada involuntari he anat deixant massa llast.
El que sembla un pes esdevé més feixuc en llençar-lo.

Et deixa, profundes, les seves petjades. Com un ós en la neu.
En la seva visió es descobreixen totes les pors amagades.
Passo per aquest carrer i veig una cara als aparadors,
estranya, un conegut que no veus de fa molt temps.
És en la distància que més m’assemblo a vosaltres.

L’ós no el veiem, està hivernant, es recull. Hivernen
també els records, sempre latents. Una cara, un llibre,
una paraula, una fotografia que surt d’una capsa
que transportes arreu. Sense saber-ne el motiu.
Són antídots que desperten la gana. Lluiten amb l’oblit.

18 de set. 2009

Carrer Reformacka a Cracòvia

Aquest és el segon poema, i el segon carrer, de Janusz Drzewucki que segueix el diàleg iniciat fa un parell de dies.


CARRER REFORMACKA A CRACÒVIA

Penso en els meus propparents, en el pare i la mare que sempre
           es preocupen de mi i per als quals segueixo sent
un noi desorientat. Penso en Grzesio Gajewski,
          amic meu i en Włodek Szturc, a qui la felicitat
          abandonà. Ara naveguen per un mar de canyella

          i no senten la meva crida. Fins on navegaran,
veuran la riba salvadora d’una illa nua
          sense casa o el llum del far sadollat d’amor? A Włodek
el va seduir en un somni trivial la celestial Helena Tuzet
          i només a ella li pertany. Per tant, oblida

d’enviar-me cartes, oblida les perdudes nits
doloroses i la seva mirada apagada. Vull recordar-los
         l’esperança de cada dia que desapareix 
         i el pètal brutalment arrencat de la rosa.

17 de set. 2009

Carrer Świętego Jana a Cracòvia (tornada)

CARRER ŚWIĘTEGO JANA A CRACÒVIA

He agafat un altre camí, el tramvia no acabarà
el seu recorregut. Dues parades abans baixo.
Canvia tota la perspectiva. Els edificis familiars
desapareixen com en una boira espesseïda.

Em saluden noves finestres, nous ulls al darrere,
l’església silenciosa en aquest matí gèlid.
Tot són veus esmorteïdes, acaben de posar
els carrers, i els netegen a consciència.

He triat un altre camí, ara sé que els edificis
em parlen també, i no sé si els enyoro jo o ells
enyoren les meves passes. Miro aquests nous
estranyat. Potser algú també pren la decisió.

Ens intercanviem els papers, però les passes
ressonen diferent en l’empedrat encara moll.
Comencen les finestres a desglaçar-se, surten
els dibuixos de petit, en passar els dits al fred.

Lentament, perfilen un destí, sóc jo darrere
els vidres, amb cinc anys? Si em miro, no em
reconeixeré. Agafo massa cares, i massa destins.
Comença a treure vapor per la boca i esborra.

Esborra les passes, esborra els dibuixos,
les línies, el destí, esborra’t a tu mateix.

16 de set. 2009

Carrer Świętego Jana a Cracòvia

L’altre dia, vaig topar amb una sèrie de poemes de Janusz Drzewucki en què apareixien llocs de la ciutat de Cracòvia. Quant als llocs de la ciutat, un dels referents dels últims anys és Retorn d’Adam Zagajewski, del qual es va fer una tria per publicar-la juntament amb el volum Antenas. Els poemes de Drzewucki no m’acabaven de satisfer, però igualment els vaig traduir, ja que necessitava el tema de la ciutat en els poemes. Després, vaig pensar de fer-ne una mena de diàleg, i escriure poemes partint d’algun element, per petit que sigui, dels poemes de Drzewucki. No són variacions, ja que els temes que plantegen els poemes de l'autor polonès i els meus són, de vegades, força diferents.
Avui presento el primer poema de Janusz Drzewucki. El títol és d’un carrer de Cracòvia. I aquí es presenta ja un problema de traducció. S’ha de traduir el nom, quan el referent existeix en la llengua a què es tradueix? En aquest cas, és el carrer Sant Joan. Les opcions són diverses, i no crec que arribem a un acord definitiu. Però ara mirem-ho des d’un altre punt de vista. El poema que jo vaig escriure per al diàleg tenia el mateix títol, però no vull pas posar el nom del carrer en català. Amb el nom en original estic donant una informació determinada, que el lector pot interpretar de diferents maneres, fins i tot pensant que l’autor és un esnob insuportable. Perfecte. Però en català (o en qualsevol altra llengua en què s’escrigui el poema) no acabaria d’encaixar. És per aquest motiu que en ambdós casos deixo el nom del carrer en l’original polonès.
Demà, el poema que conversa amb el del poeta polonès.


CARRER ŚWIĘTEGO JANA A CRACÒVIA

A les cinc de la matinada passo pel carrer Świętego Jana,
estic cansat i brut, i el meu cap
s’encén d’una febre furiosa. Sento
les meves passes apagades i el silenci
dels edificis derruïts.
Tot el món dorm, menys jo, lleter
amb ressaca i metge pollós
en parracs pudents. L’escala que
porta a l’espatlla és la seva creu.
Gràcies a ella ben aviat
arribarà al cel. Dormiu tranquils,
amics meus, que la Santíssima Verge
cuidi de vosaltres. Encara
camino, encara tinc forces, creieu
en mi, resistiré,
segur,
arribaré.

15 de set. 2009

Retorn de les paraules

"En l’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aquestes paraules s’apareixen en l’escriptor com si fossin ombres. Al cap d’un temps, aquestes ombres comencen a viure la seva pròpia i ombrívola vida, esdevenen mites. Cada escriptor en l’emigració posseeix tota una reserva d’aquests mites de paraules. I també comença en l’escriptor i, principalment, en l’escriptor en l’emigració, a funcionar una particular màgia de les paraules que en la vida quotidiana no signifiquen res o quasi res." 

 

Józef Wittlin, en l’assaig “Resplendors i misèries de l’emigració”

14 de set. 2009

Retorn

Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.

13 de set. 2009

Cada cop menys temps

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui.


CADA COP MENYS TEMPS

He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades
que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven
amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos
em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar
d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia
tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona.
Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac
del qual no hi havia manera de sortir.

10 de set. 2009

Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki, autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades. 


SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN

Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada
que entona una elegia – un llobató de ferro
a la cuina, damunt la pila que com un eco
cobreix de cendres els cossos vora les tasses?

La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te
en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols
en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol
aniràs al llit igual que una coma abans que la frase

expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles
amb la pantalla ha passat tot un mes – la juguesca
era mirar fixament sense por l’ull que crema
fins que un dels dos parpellegés. A la tarda

tenies duels famosos amb l’ombra que sempre
perdies de semblant manera. Es dispara una bala
un diumenge negre vers ell, fa una marrada,
una volta al món, i just ara el front t’encerta.

8 de set. 2009

El primer vers

Janusz Szuber és un autèntic mestre del vers. El seu llenguatge és tan precís que esdevé un autèntic repte, tant per al lector com també per al traductor. Un repte que requereix un esforç de recerca per l’univers dels diccionaris. Però sempre és un esforç que paga la pena.


EL PRIMER VERS

Llargues vesprades, quan a fi d’estalviar
es tallava l’electre a barris sencers
i a casa s’encenia un quinqué de petroli:
el musell de llautó de l’estri i la flama fumejant
del ble que sortia, una galerieta de randa
on es col·locava el tub de vidre i la meva
mirada en la claredat, viva, bategant,
el bleix de la matèria cremant, la lleugera
filassa de l’estalzí i la història del pàmpol esquerdat,
d’un verd lletós amb un diafragma gofrat,
així, l’olor de la nafta i el gust de les galetes
de gingebre especiades cada cop més pronunciats
en contra de la mort amb el seu rellotge negre,
un breviari amb què pregàvem humilment i vergonyosa –
vine, frase, lluent o aspre, indiferent,
primer vers, a fi que pugui començar ara,
quan és el moment d’acabar-

7 de set. 2009

Carta a la paret

Un poema del darrer llibre publicat d’Artur Szlosarek. De vegades, el traductor es troba amb un problema de caire moral, en trobar-se en textos que no encaixen del tot en els seus valors morals, o amb la seva visió d’enfocar i nomenar la realitat. Amb tot, és positiu que el traductor pugui oferir la possibilitat al lector de desxifrar-los.


CARTA A LA PARET


I

Si deixem de parlar-nos, començarem a entendre’ns
millor? Sobre San Marino mussita la llum dels neons
que alguns cops ungeix amb pau el nostre descans.
Al Bar Etoile entren àngels caiguts per pagar les filles
dels homes. És tard. Però hi ha un pensament tardà
sobre tu i sobre mi. Vull creure de debò que qui desitja
pa no li pagaran amb una pedra. Vull saber que les culpes
aconseguiran separar-nos, és a dir: la felicitat.


II

“Quan tot és difícil, els inicis són encara més difícils”
Podria començar així, però el que percebo intenta no afectar-me
encara molt més. Els observats interrompen a mitja paraula,
com si preguntés sobre un lloc per a mi en el seu riu abeurat.
I la vista no és perquè s’haguessin de descobrir per un moment
les seves mancances més belles. No hi ha infern. Hi ha la inscripció
Lebensmittel. I tan sols de vegades tinc la sensació que si mussito
a l’orella de la veïna:em moro, rebré com a recompensa una taronja càlida.


III

Ha passat el dolent, perquè el bo no s’esdevé. Però nosaltres
vencérem. Vivim en un cercle de gasos. A una dues passes
de l’acompliment que no s’acompleix. Mirem per la finestra
en què no es reflecteixen finestres. Abans d’ahir vam veure-hi,
en una, un moviment: una dona amb el seu fill maltractada
pel marit i la sogra movia la mà vers nosaltres. “És un turc
primitiu”, vam pensar impotents, però amb terror.
Quan el nen escupi flames, li tornarem amb un peix.

6 de set. 2009

A Yorkshire, estiu de 2004 (i 4)

Jacek Gutorow


A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004


4

Knaresborough: reflexos, refraccions. Aigua caient dels arbres,
de calcàries poroses, boges; el votum separatum matinal
de la riba esquerra, quan la dreta s’eleva sense final
avui quasi igual com un núvol.
Les imatges fluïdes passen al so:
un viaducte labial, una cova d’esquerdes.
Els cercles a l’aigua imiten la pròpia perfecció.
Entre els roures i els faigs hi ha una tristesa on
et veig millor, on és més fàcil trobar una paraula
(en la mà tancada hi ha el paisatge que ha durat
no més que un tancar i obrir d’ulls.

5 de set. 2009

A Yorkshire, estiu de 2004 (3)

Jacek Gutorow


A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004

3

York. La llum tallada en rosasses i en criptes
plenes d’un aire compost, ossificat.
La catedral emergeix de cada paisatge
i troba la seva magnànima extensió
en carrerons grocs. David i Christine
parlen de l’estiu que han passat a Auzon,
i jo miro les tres carabasses roges a un cantó
de la fotografia. Hi ha una certa tristor en els angles
de la llengua on ningú gairebé no mira,
perquè resulta que la mirada s’encalla
en els detalls solts: una baula en forma de serp,
una orla de marbre, la gleva calcària en una placa porosa.

4 de set. 2009

A Yorkshire, estiu de 2004 (2)

Jacek Gutorow


A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004

2

Cap senyal de l’imperi. Una lluna plena bàsica.
Un jardí estadístic. Un paisatge amb un codi d’accés,
amb milers de models, de rierols.
I noms com campanades a morts: Poppletone, Cattal.
Com una formació de brases ardents,
la cendra vessada a la mà. Al matí, col·lisió de boires,
roses mig marcides en un gerro d’un victorià tardà.
La mirada domina els voltants, benèvola, divideix i regna.

3 de set. 2009

A Yorkshire, estiu de 2004 (1)

Els últims dos llibres que ha tret Jacek Gutorow l'han consolidat com una de les figures més interessants en l'actual poesia polonesa. Al meu parer, el penúltim, La línia de la vida, és un llibre més reeixit. N'extrec un poema que presentaré successivament en les seves 4 parts.



A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004


1

Aquest franja de tigre no presagia res.
Tan sols és el cel commogut per un moment
abans de la tempesta sobre les escoles de bruguerars
i de pròdigs somnolents encarnats en papallones.
La línia del tren al fons del pujol
i una sèrie de reflexos: de sobte l’estratificació
d’aquesta sola perspectiva que has descobert,
amb la qual, fet i fet, has topat
en ser al límit d’un camp clar, en començar
a caure gotes, i les teules quadrades han format
una llum humida d’una rara estació i densitat.

1 de set. 2009

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció.



VERMEER PINTA

Ah, com t’envegen les teves amigues
Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar
ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda:
tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa
de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat
llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu
que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves
tan maques, però no hi pateixis per sempre
ja és teva, fins a la fi del món.

I milions d’ulls t’observaran, et miraran
embadalits indiferents distrets amb impaciència
amb enyorança amb amor. Encara no ho saps
però però realment ho notes després de tancar
els ulls tímidament noia que et meravelles.

Quina tranquil·litat quina innocència encara que
només sigui això sento com bramen les màquines
un estrèpit esclats veig els llavis oberts per a un crit
els llavis esclaten el cosmos s’allunya cada cop més
s’esfondren els països crema el mapa desapareix
en algun lloc la memòria s’ennegreixen les teles.

Però a tu el fred no et fereix ets lliure quina enveja?
quina admiració? Vermeer pinta; cruix
la sorra en els engranatges dels rellotges.