Poesia i valoracions

En converses com la que segueix, és inevitable que moltes vegades es caigui en generalitzacions. Però no per això és menys interessant el que diuen els interlocutors. Com que cada autor sempre parla des del món que coneix, no em sorprèn gens la valoració de les diferents poesies europees que hi fan. No és que una poesia sigui superior a una altra, en absolut. Només que tenir la sort que en un moment determinat coincideixin 3 o 4 noms de vàlua indiscutible, i saber-ho fer veure a l’exterior, ja assegura en l’actualitat ocupar un lloc predominant en el panorama poètic. La poesia polonesa del segle XX ha tingut sort, se superava amb escreix la nòmina de 3 o 4 autors. En segueix tenint encara, de sort. A les llengües que citen els dos excel·lents poetes Charles Simic i Tomaž Šalamun, afegiria potser encara la poesia portuguesa, la poesia sueca... Però en fi, també són generalitzacions.


CS: I com estan les poesies europees, tant occidentals com les de l’Est? On creus que s’escriu la poesia més interessant actualment?

TS: Polònia.

CS: Encara?

TS: Sí. La poesia irlandesa, la poesia polonesa, i després… No conec suficient el món romanès, però sembla ser que Romania té poetes molt i molt potents. No han tingut massa contacte amb Occident els últims vint anys, però hi ha grans poetes. Els joves poetes polonesos són molt potents. Com ho veus?

CS: Hi estic d’acord. La poesia eslovena també és molt potent. Crec que la poesia sèrbia encara ho segueix sent. Penso en Milan Djordjević, Dušan Novaković, Radmila Lazić, Nina Živančečić, i alguns altres […]
La sorpresa vindrà de l’antiga Iugoslàvia, o com li vulguis dir. La poesia russa es interessant. He vist un parell d’antologies amb grans poetes que són molt joves, i dels quals no havia sentit a parlar. La poesia russa sembla ser molt més intensa, molt més viva, que la que hi ha a França i a Itàlia, i també a Espanya. 

Charles Simic i Tomaž Šalamun en un diàleg. Si voleu llegir-lo tot sencer, podeu fer-ho aquí.

Elements: aigua solar

Barbara Pogačnik va néixer en 1973. Ha estudiat a les universitats de Lovaina i la Sorbona. És poeta, assagista i traductora. Ha publicat dos llibres de poemes, el poema que presentem pertany al darrer llibre publicat en 2008. La seva poesia intenta un tour de force amb les fronteres de la llengua i del sentit. Viu a Ljubljana.

ELEMENTS: AIGUA SOLAR
                                                   (heraclitiana)


Un dia que flameja pel carrer,
que descarrega, corre vers el vent verd,
tenim ganes de pedres dures, que hi siguin,
i que vegin com el dia esquiva l’aigua.
En els nombrosos edificis del centre clínic les mans,
cames, estómacs, pulmons recollits abandonen els mesos
llargament esperats: hauríem també d’abandonar el nostre
jardí als bàrbars? I amb la còlera que esclafa,
com bugaderes maçonant llençols blancs,
on és el dia abandonat que flameja pel carrer:
tot creix amb excés, branques esporgades.
Tot el que creix vers el cel rogenc
es veu segat per les flames del dia.
Les finestres del carrer esbocinades brillen en un riu flamejant
i fins i tot una escriptura amarga té la portella torta.
Ara som encara al març, segons les anotacions.
No hi ha cap volta llisa quan a la finestra el carrer s’ensorra.
Els salts d’aigua, en devessalls, han silenciat el mes de març.
Però que la vista palpi el jardí, o s’ofegarà.

Partença

Radmila Lazić va néixer en 1949 a Kruševac. Va publicar el primer llibre de poemes en 1974. Fins a la data d’avui ha publicat 14 llibres de poemes i un llibre d’assaigs. És una de les poetes més conegudes de l’actual literatura sèrbia. Viu a Belgrad.


PARTENÇA

ho hem deixat tot
habitacions
llits
taules
matins lleugers
pa calent
contes i avingudes
quan hem marxat
ens acompanyava
tan sols un ull
com una taca a les tovalles
la nostra vida

Pesca a la badia

És absolutament inaudit que en un llibre de 77 poemes un quedi bocabadat tantes vegades davant la virtuositat i la força poètica de Tomasz Różycki.


PESCA A LA BADIA

El cos del meu pare, que just abans de morir
es convertí en el meu fill. Un cos vist de sobte
en aparadors de llibreries, en tots els cartells,
les pantalles de televisió per on jo passava,

en ell m’adormia, d’ell vaig menjar, vaig beure

i en ell creixien l’herba, les cases, un cos

lliurat a tot el món, esgotat, retorçat,
terra, sorra, pedres i aigua.

El cos de la meva mare, un cos buit, lleuger
tot i que ple d’un dolor líquid que vaig agafar
amb les mans com un gran estel, i vaig amollar
al vent, a l’aigua. Algú va venir a la nit, clavà

lentament un arpó al cor, i després el tragué
com un peix saltador i el deixà a la taula.

Problemes amb el cafè

Paweł Marcinkiewicz m'envia el seu darrer llibre de poemes, Dies, que es va publicar en una nova editorial de poesia. En aquest darrer llibre apareixen una sèrie de poemes intercalats, que es diferencien de la resta perquè van en cursiva, on sembla que Marcinkiewicz vulgui esborrar la frontera entre poesia i prosa o, com si fos una posada en pràctica dels avantguardistes, un llenguatge de diari en forma de poema (recordem tan sols aquells versos de l’esplèndid poema Zone d’Apollinaire). Tots tenen com a base una sèrie d’instruccions, o una sèrie de consells que dóna l’autor, carregats sempre amb una bona dosi d’humor.


PROBLEMES AMB EL CAFÈ

Beus tres tasses grans de cafè
cada dia i a la nit dones tombs
al llit sense poder dormir? Recorda
que una tassa de cafè conté fins a 100 mg
de cafeïna. El teu organisme no pot
funcionar quan n’hi ha un excés.
A més, al cafè hi ha una gran quantitat
de greixos nocius, per exemple, cafestol,
que fa pujar els nivells de colesterol dolent.
Per lliurar-se de l’excés de substàncies
del cafè, el millor és fer una bona suada.
Posa’t mitjons gruixuts, abriga’t amb una manta
i tapa’t hermèticament amb l’edredó de plomes.
Al cap d’un temps ja notaràs una calor agradable,
i la sensació de sobreexcitació començarà
gradualment a desaparèixer. S’apoderarà de tu
una somnolència relaxant. Però sigues moderat:
un pijama suat és el primer pas per a un refredat.

Caminar i respirar

Milan Djordjević (1954) va néixer a Belgrad. És poeta, prosista, assagista, traductor. Considerat un dels millors poetes actuals a Sèrbia.


CAMINAR I RESPIRAR

Ets lliure, respires lliurement sobre l’oceà dorment.
Et banyes en la claredat i et submergeixes en la foscor de la nit.
Després de la marea trobes meduses a la platja sorrenca.

Quantes sortides hi ha de la foscor i del silenci mut,
quantes finestres que miren el cel clar,
quantes portes unint la terra amb la immensitat de les aigües?

A la riba de l’Atlàntic la vegetació brilla amb alegria.
La protegeixes del crepuscle, l’acaricies amb llum
o l’alimentes amb colors i amb l’admirable aigua?

Repeteixes l’aspirar de la frescor i l’expulsió del verí.
Esborres la frontera entre el porpra animal
i el plom del futur vegetal i del passat petri.

Et submergeixes en l’esperit serè, et delectes amb l’ambre
solar i amb la mel. Davant teu, una sortida, un clar de llibertat,
ets el caos i el no-res, i una felicitat pura, l’ordre.

Copenhaguen, primavera de 1843

Aquest és el poema a què feia referència en l’entrada anterior. Realment, Maciej Woźniak ha escrit un llibre de gran qualitat, i que gairebé ha passat desapercebut, com passa amb molts altres llibres que s’escapen d’algunes tendències generals en la poesia polonesa actual.
El títol, Iluzjon, representa una autèntica dificultat. És una paraula que designava antigament el cinema, especialment els primers anys del cinema mut. En l’actualitat, ja no s’utilitza aquesta paraula per referir-se al cinema, que ha passat a ser kino.


COPENHAGUEN, PRIMAVERA DE 1843

La teva cara, Søren. Té color de llum rància
amb què l’alimenta el paper. Quan em mires,
gires el cap del mirall vers tu o tan sols hi refregues
un drap de franel·la? Sense cap diferència podries
igualment ser a Sund, brunyint l’aigua tèrbola,
el llot i els ofegats al fons, fins que poleixis del tot
la lent a l’altra banda, fins que s’obri el Potser
i et permeti passar. Les teves mans, Søren. La lluïssor
del ble en beu la cera. Una franja de fum es trenca
sobre la taula, però hi van com ovelles, cada una en si,
en els pasts celestials per a les monades, plenes
d’una mucositat enganxosa i tremolosa. Desitjaran amb ella,
i hi parlaran fins que se’ls enganxin els llavis i les parpelles,
fins que se’ls encegui la pell. Els teus ulls, Søren. Quan em mires
són com si jaguessin en la sorra, entre algues i mol·luscs,
dos ambres foscos. Veus el mirall en la parla,
o a mi, la dona d’altri que podria ser la teva, a fi que
en lloc de la culpa, aquesta vela trista i florida,
sentis la sang en el masteler, sang que dugui el teu vaixell,
fins que s’obri el Potser? O fins que es tanqui.

Kierkegaard reflexiona sobre...

La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema.

He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada.

KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA

L’havia d’enganyar. Els falsos actes,
plens de promeses vergonyoses, eren,
per a ella, l’única solució.
I, amb tot, si sabés com l’he arribat
a estimar (ja que, si no fos així,
no estaria ara reclòs entre aquestes
blanques, incomunicants, maleïdes
parets que em forcen a la solitud).
Havia d’abandonar tots els meus
afectes, els lligams que m’oprimien,
que em mantenien dins la societat,
i m’he obligat a viure en un dolor
incomprensible fins per mi mateix,
perdut com un infant a la recerca
de l’incommensurable, l’absolut;
la primera elecció, potser massa
fàcil, clara com un vidre d’església,
il·luminada, em fa repensar
l’actitud meva d’un mal seductor.
Era tot una excusa? M’intentava
enganyar subtilment a mi mateix?
Així, ella…
                        Ja no sé qui podrà
jutjar aquests malentesos, tota aquesta
enreixada manipulació.
Els meus lectors, potser, que, displicents,
també s’enganyaran quan a la lletra impresa
no trobaran res de la meva vida,
ni la deformada imatge,
que hi surt afavorida (he creat
un subjecte diferent, que també
es diu Søren). Tal vegada, però
ells em creuran, i crec que em jutjaran
amb benvolença, sense rancúnia,
perpetuant així els enganys.
(Ho he deixat escrit al meu diari:
no en va, sóc el millor escriptor danès.)

Moments salzburgians

Krzysztof Koehler neix el 1963. Ha publicat sis llibres de poemes. En un principi, se’l considera un autor de la generació bruLion (Esborrany). Aquesta generació comptava amb dos grups clarament diferenciats, els Bàrbars i els Classicistes. És en aquesta segona tendència que s’adscriu la poesia de Koehler. És director de la cadena de tv, TVP Kultura, viu a Cracòvia.


MOMENTS SALZBURGIANS


2.

Tot pujant, klettern, per les escales de pedra
entro, per tenir-te en possessió meva, a tu,
Salzburg. Abraçar-te amb la vista i posar en un marc
de pujols i d’ulls. entendre i unir les torres
en una filera. Per després, un cop a baix, conèixer
el camí, encara que no tinc cap objectiu. Jo vull saber.


3.

Què vull saber? Sota un cel blavenc cases
de caramel. La blancor de les neus
a la muntanya i el verdor dels boscos.
En llocs sempre agradables
edificis de l’administració. L’administració


4

Les esglésies narcisistes estan malaltes de sumptuositat.
Sí, esglésies malaltes. Annexos de la fe.

Els arquebisbes – prínceps famosos per la crueltat,
van ofegar en la sang l’alçament dels camperols.
I els efectes de la seva victòria són avui
un enartament per als ulls. Els turistes
estimen l’admiració.
Abans que vegin com es pot expressar
en l’estil agustinià, ja s’han enamorat,
estimant el sol pensament sobre l’amor.
Per tant, dispara entusiasme, però
ateny tan sols el peu dels murs
de la pètria fortalesa, una extensió de les roques.


7

En el ducat de Salzburg vespreja – canten
les merles. I el riu xipolla les roques.
I els funcionaris no tornen a casa.
Cuinen per a la gent presons, presons.

Així, xerriquen les plomes, tamborinen els mòbils i
la tènue pantalla colpeja amb una lluïssor apagada,
així, justifica’t que aquí tu no ets un llast
que ens ha estat llançat des de fora.

Així, xerriquen les plomes. Dura el recompte,
els àbacs lloen la xifra amb una salva silenciosa.
Som fills d’una raça i
ens vestim de negre.

I ens vestim de negre, potser
això t’estranyi, foraster polonès,
però per ordre del propietari
fa cent anys que estem en democràcia.

En el ducat de Salzburg vespreja – canten
les merles. El vent tusta la paret de la fortalesa.
I esquinçalls de la ciutat en l’esclat dels flaixos
fins que tot no s’apagui en la negror.

Epitafi per a Max Roemer

Què fem amb aquells poemes que no encaixen del tot amb les creences del lector, amb la seva fe? Fins a quin punt la religió pot ser un element que vehiculi la construcció de tot un món poètic? Com es pot traslladar aquest món poètic a persones que no tinguin una visió tan fervent, o de vegades contrària del tot al discurs exposat? Són preguntes que un es pot formular en llegir els llibres de Wojciech Wencel. A mi, m’interessa bàsicament per la construcció lírica que fa de tot el seu món, i com ho duu a terme. En ell, la tradició i la modernitat poètica es donen la mà. Versos molt ben construïts però amb absència total de puntuació (el lector ha de ser prou hàbil per reconstruir-ne la sintaxi), el món de la religió catòlica amb un llenguatge i unes imatges molt pròpies de la poesia més contemporània. En aquest sentit, no podem adscriure Wencel a un simple moviment de poesia religiosa, seria reduir-lo massa.
En un altre ordre de fets, també vénen altres pensaments al cap. Per què de vegades alguns lectors tenen certes reserves en llegir uns poemes com els de Wencel (o aquells que al·ludeixen directament a la religió catòlica), i no passa el mateix amb, posem per cas, els poemes d’un autor tan marcat per la seva religió i per la seva cultura religiosa com el sempre excel·lent Iehuda Amikhài. Serà perquè, tot i compartir-ne molts elements amb la cultura religiosa en què hem estat criats, no és exactament la nostra i hi podem posar un filtre de la distància?
En el llibre de Wencel Terra Santa publicat el 2002 trobem una sèrie d’esplèndids epitafis com el que segueix.

EPITAFI PER A MAX ROEMER

La casa ha quedat buida perquè has anat a la botiga
a la llunyania es grava una imatge infinita:
la teulada grisa de l’estable sota una capa de neu
que ha caigut a l’alba de les mans de Pieter Breughel

tot aquí és gris corbat o petit amb l’excepció
d’un alt canaló vora l’estable solemnement
verd i força recent però aquest canaló també
aixeca amb prou feines juntures partides

per la finestra de la cuina miro aquest paisatge
(obert com els batents d’una vida matrimonial
al cap de trenta anys) sense tenir ni idea
qui va pels nostres soterranis de bon matí

qui a la nit al llenyer de posts enquitranades
fa punta als sons com si s’esculpís un fèretre
ara hi ha tranquil·litat – en silenci van els rellotges
les oques baixen del camp exactament a migdia

el fum de la xemeneia en els núvols busca una notícia
el tronc d’una acàcia es dreça en la ingrata proximitat
de la femta – un àngel porta una carta d’amor
que Déu ha cosit en aquest espai immòbil

Qüestió de ritme

I un tercer poema de Stanisław Barańczak. Com cada tria, la meva és també completament subjectiva. Els poemes més civils de la seva producció no apareixen, i amb tot, de vegades es fa difícil destriar aquest element dels seus poemes.



QÜESTIÓ DE RITME

De petit mai no marxava amb la cama adient,
en cada desfilada sempre el mateix: massa capficat
en la necessitat de dur el ritme, enravenava el pas,
sortia de la formació, i com en un malson terrible,
totes les mirades s’adreçaven a ell.

Al cap d’anys, durant una missa patriòtica,
de sobte s’adona espantat que no sap persignar-se.
No sap amb quina mà i en quin sentit; ho ha fet tants cops,
però sempre d’esma, sense pensar-hi.
Tots al seu voltant fan el gest, a la vegada i amb soltesa,
com en un ballet, ara ho podria imitar, però és sempre
un segon massa tard, la seva no pertinença seria més evident,
el ritme és encara clarament alterat.
Es queda dempeus i amb els braços abatuts i per molt
que les mirades van vers l’altar, és un altre cop com si
tothom el mirés a ell.

Per què mai no ha arribat a aprendre de memòria
el text d’aquest cant, que tothom coneix de fa segles?
Mou els llavis en silenci, rítmicament, per semblar
almenys que ho fa com cal, i pensa desesperat: no és cert,
a pesar de tot estic amb ells, de la seva banda.

Abril de 1940. Josef Szigeti a Washington

Un altre poema, en què tenim la combinació de música i literatura, i història, del darrer llibre de Maciej Woźniak. Així com la música, la poesia, sembla que vulgui expressar Woźniak. O potser a l’inrevés, així com la poesia, la música. Res no és un autèntic consol, tan sols són apòsits per tapar les ferides que, malgrat tot, deixaran marca.

ABRIL DE 1940. JOSEF SZIGETI A WASHINGTON

Avui no. I no jo. Tot i que no hi haurà una ocasió
millor per lamentar-se i enyorar. Això li agrada,
al violí. Quan jeu tancat en l’estoig no pensa
en res més. Rere meu un fum en forma
de continent, espera fins que el llaurin
i el sembrin les dents, fins que comencin
a germinar, una contra la resta. Davant meu
una infiltració humida en forma de continent,
una plantació sufocant, tres segles de llaurar
la floridura. Això li agrada, al violí. Cada estella a la fusta
vol gratar el vernís des de dins, cada corda vol
tremolar de por i de desig. Però avui no,
avui parlarà Bartok, junts comprovarem
si a banda de la mort i de copular hi ha aquí encara
alguna cosa a fer. Avui Beethoven mostrarà
una cara histèrica on les arnes han rosegat els ulls,
i de l’estoig sortirà cobert del barboteig de les glàndules.
Avui Debussy llambregarà en aquest silenci que intenta
ocupar un glissando que colpeja el vidre:
enderrocs mòlts per erugues i un crit mòlt
en les goles, l’escuma del detergent en les finestres
i en els carrers, un aire condicionat desencaixat
en lloc d’aire fresc. Tot el que li has de tocar,
al violí. Però avui toco jo. No ell. I no així.

Al cap d'uns anys

Un altre poema de Stanisław Barańczak.

AL CAP D’UNS ANYS

Al cap d’uns anys, la Història ens donarà la raó.
Però la història no donarà res, no es dóna
per res, la Història ni ens dirigirà la paraula,
la Història jeu sota un metre i mig de sorra o de fang,
sota la pell de la Història la sang s’espesseix en un sangtraït,
lentament tira avall, d’acord amb la llei de la gravetat,
als ulls de la Història només hi ha buit i sobre les seves dents trencades
ni tan sols tremolen els seus, per sempre serrats,
per sempre emmudits, per sempre adolescents llavis

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak, el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt.


METRE

De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar
el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys
d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes,
la taula vella, la granellor de la paret
estimada amb el regle – mapes de dates i de noms
on ens mesuraven de petits, en ella desitjàvem créixer
encara més amunt juntament amb cada marca.
Tal com es mesura amb el metre: davant d’un mur
de papers, de dates i de noms, de fe
en la paret, on sempre podem córrer, sortint
de les brases per parar al foc de la rima.
I de vegades és com el destí, a qui li agrada tancar
les intencions amb una cesura, o llençar-les
a un altre poema, on ja no hi ha ni casa ni família. 

Londres, novembre de 1936

Maciej Woźniak va néixer en 1969. És poeta i crític musical. Autor de ressenyes i d’assaigs sobre música. Ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Płock.


LONDRES, NOVEMBRE DE 1936
(Pau Casals enregistra les Suites per a violoncel de Bach)

Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Permet creure que sabia què havia de venir.
Volia acabar l’obra. Sentint que ben aviat
els búnquers de la Maginot no serien un refugi millor
que els preludis de Debussy, volàtils com la pols del lletsó,
que el Canal de la Mànega no es defensaria més eficaçment que
una ària de Purcell, mentre els ulans polonesos, carregant contra
els tancs d’acer, es dispersarien en l’aire amb més facilitat
i menys dolor que les masurques de Chopin.

Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Encara que tristos, els ulls cansats diran: per no res,
tot ha estat per no res. Després, fins i tot la victòria,
la crema de Dresden, el bombardeig de Berlín,
tan sols confirmaran, corroboraran el definitiu
triomf de la mort. Què és el que pot quedar com 
a hòstia de la vida, arrencada en l’últim moment
del cor d’un alemany encara bategant? Tan sols Bach.
La llengua aspra del violoncel vertader.

Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Permet creure que sabia què havia de venir.
Feia temps que sentia passes. Venien les dues
morts. Una, la de la gent, les ciutats, els jardins.
I la segona, més silenciosa – la de la fe, la filosofia,
l’art. Potser tan sols per si de cas, tot acabant
una cigarreta, tot sentint les clivelles en el cos 
en lloc de les artèries de les cordes del violoncel, llegint
les línies del pentagrama com línies a la mà, segué i tocà.

Estimat Goldberg

Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.

ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles
Variacions, li demanava al seu músic el comte
Keiserling durant les nits d’insomni
que acompanyaven les seves freqüents malalties
Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha
alleujament entendrà el comte Keiserling
que va oferir a Goldberg pel seu art
un bol d’or ple de lluïsos
i segurament Bach no s’ho va prendre malament
tant més que pel que es diu
va fer l’encàrrec del potentat a desgrat
amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la

Résumé

Stanisław Barańczak (1945) és un dels membres de la Nowa Fala (Nova Ona). Encara que més endavant va tendir vers una poesia de caire molt més formal i lúdic, es pot dir que mai no va abandonar els elements que caracteritzaven els inicis de la poesia d’aquesta generació. Un llenguatge directe que intentava contrarestar el llenguatge del poder, la Nova Parla. On més ha excel·lit Barańczak ha estat en el camp de la traducció de poesia. Entre nosaltres, potser és més aviat conegut per les seves versions a l’anglès (juntament amb Clare Cavanagh) de la poesia de Wisława Szymborska. També ha traduït un dels grans monuments literaris polonesos, Les complantes del gran poeta renaixentista Jan Kochanowski. Però la nòmina de poetes que ha traduït és impressionant. Des dels anglesos, de qualsevol època (amb tota l’obra de Shakespeare inclosa) fins als russos, com Mandelxtam, Akhmàtova, i molta part de la poesia de Josif Brodsky, passant també pel lituà Tomas Venclova. A banda, també s’ha dedicat a la teorització de les seves traduccions (més que no pas a una teoria de la traducció) defensant alguns punts que poden ser bastant controvertits, com el concepte de la dominant. 
Mai no m’ha acabat de convèncer el Baranczak poeta, considero que massa vegades tendeix vers un tipus de poesia de caire social. Quant al Barańczak traductor, la meva opinió ha anat variant a mesura que ha anat passant el temps. En un primer instant, hi va haver un enlluernament, una fascinació amb una força magnètica irresistible, i poc a poc ha anat derivant en decepció, o més aviat en algunes decepcions. El to prepotent que utilitza en els seus assaigs segurament ha jugat un paper molt important. Però també algunes traduccions, que arriben a una llibertat extrema en casos com Elizabeth Bishop. I finalment, la qüestió de la veu. Barańczak no deixa la veu als altres poetes, sinó que imposta contínuament la seva. Sí, és cert que tot traductor es veu impel·lit per una sèrie d’estratègies o de solucions lingüístiques (així com el poeta és un instrument de la llengua, el traductor també ho és, i moltes de les seves apostes, formals o lèxiques, no troben una explicació racional). Ara bé, en el cas de Barańczak s’arriba a una uniformitat quasi total en poetes de veus molt diferents, a pesar que el virtuosisme formal que demostra no té parangó. 
El poema que presentem avui, al qual encara en seguiran alguns altres del mateix autor, forma part d’un llibre titulat Atlàntida, on relata la confrontació de la societat americana que està descobrint amb la realitat del seu país. Alguns dels poemes estan escrits durant l’època de la llei marcial a Polònia.

RÉSUMÉ

Les meves qualificacions i triomfs no valorats aquí:
jo, expert a escala d’Europa oriental en qüestions
de refusar declaracions i parlar entre línies,
diverses vegades campió del barri en la lluita
per aconseguir un lloc a la cua,
recordista de la regió en resignar-me al destí
tant en distàncies curtes com en les llargues,
especialista diplomat en el camp d’esperar l’autobús
durant hores, en el torb, a camp ras com una sentència justa;

com es desaprofita aquí, on la llibertat i on tot
funciona com en un rellotge digital.
A més, ha passat la joventut en aconseguir aquestes qualificacions
i jo ja no aprendré res nou (perquè ja no són aquests anys
ni tampoc tinc salut per això, molt senyor meu)
res que sigui més profitós per al mercat d’aquí:
l’art del somriure resolut i de la seguretat indestructible
que es pot ser qui es vol ser. 

Estàvem tots dos sols

Janez F. Jarc és un autor eslovè. He aconseguit molt poca informació sobre ell. Em va cridar l’atenció aquest poema que ha aparegut en el darrer número de la revista Literatura.


ESTÀVEM TOTS DOS SOLS

No coneixia el teu nom
quan vas posar en silenci la teva mà al meu front.
Algunes gotes d'aigua per alguns crits meus
es refregaren profundament en el meu cos.
Estàvem tots dos sols.
Profundament sumida
en un somni antic,
que havies portat del Pare.
Els nostres camins es creuaren.
Quan vas prometre
que repartiries el teu nom
i l'enfonsaries en l'origen.

Vaig marxar i vaig tornar.
Durant llargs anys
quan el cel va canviar la seva forma milers de vegades
vam compartir tardes solitàries.
Les teves petjades no deixaven marca.
I el vent no descobria les teves aromes.
Ara estic tranquil
i espero la pluja de tardor.

Entre ribes

Wojciech Bonowicz


ENTRE RIBES

L'espantà la botiga de pells. Passà a l'altre
cantó i allí va caure a la vorera. Era a l'altre
cantó – a estrebades li entaforaven la vida. La vida

no s'allunyava, sols saltava amunt. Va veure el pare
passejant: “Té molts deixebles aquell que no volgué 
ensenyar”. Si pogués encara tocar la mare! Uns estranys

li fan petons a les mans i li mostren com era el cos, i com 
és ara. Els estranys li agafen les mans i l'estiren avall
enmig de cases de pells. “Amb quina força l'home

pot tornar!” I ja no hi va haver manera de fer res més
aquell dia. Encara que el mar se t'empassés o t'escupís.
Sorra i saliva al teu voltant. Amb les mans s'arregla els cabells.

Morse, amic sord (fragments)

Els fragments que presentem en aquesta entrada formaran part del nou llibre de poemes de Miloš Ðurđević.


MORSE, AMIC SORD (fragments)

Estic segur que en aquest precís instant algú parla en contra meva
Josef K.



*

un vent del sud sobre la ciutat, el cel, semblant a finestres 
brutes, mira vers cap cosa – la saliva a la llengua, el pit en les seves oïdes



*

de nou ve la llum grisenca del dia, desplomada en
càpsules buides, tremola i colpeja; els pàl·lids raigs d'un sol mentider
es detenen i com que pengen en l'aire, no arriben enlloc,
no porten res, la cara ombrívola, no blanca, no fosca del sol
s'amara de proves i esprem les restes dels troncs morts, de l'herba morta,
de l'aire mort, de la morta terra, trona silenciosa i sospira tota
la nit, no pot parar, ni tampoc ha començat mai



*

una fina i anèmica capa ha cobert les branques nues dels arbres en aquesta part de la ciutat,
sembla ser que allí encara dura la nit, aquí mirem la llum morta d'un altre 
sol, un dibuix buit, uns contorns pàl·lids en l'aire esmussat que s'enrotlla 
al voltant d'aquestes morts massa dèbils i després les deixarà caure,
les tocarà



*

ja de bon matí arreu hi ha silenci, una altra passa i ja tenim
aigua fins als genolls, el riu sense boca neix sota nostre, puja
i es glaça, aquí l'escorça és impossible de tocar, 
plovisqueja en els flocs més grans i humits, per un instant flota
i després rellisca per les vores, després cada un 
és en aquesta i en l'altra banda del bell mig del dia

Celan

Paul Celan és un autor que ha deixat una immensa obra (malgrat els poemes desafortunats, malauradament, que li dediquen alguns dels nostres poetes per criticar la complexitat i hermetisme de la seva poesia). També ha deixat petja en poetes de tendències ben diverses. Tant l’obra de l’autor nat a Czernowitz, com la seva projecció personal, han esdevingut elements que els poetes integren en la seva producció. Aquí en tenim una mostra, en un poema de Wojciech Bonowicz.



CELAN


Celan torna a cridar. De nou es desperta
en una fossa plena de boques.

Celan – la paraula que s'ha fet carn
d'un vell.

El riu que flueix
per dues corrents
d'una sola llera.



Nota a banda: Acabo de buscar el nom de Celan a internet, curiosament, a la Wikipèdia no apareix en català. Hi ha dos, tres noms en la cultura catalana que han fet molt per la difusió d’aquest escriptor. Un d’ells, reconegut internacionalment. I en canvi, no podem trobar una trista nota a la Wikipèdia.

Die Schapka

Miłosz Biedrzycki o, tal com acostuma a signar sempre els seus llibres, MLB.

DIE SCHAPKA

A Charlottenburg uns vellets gallards
de l'RDA amb cares resplendint de nostàlgia
intercanvien paraules amables amb el meu pare:
und die Schapka? Auch aus Polen? No falta res, i puc
jurar que aviat començaran les cançons i els crits:
Fraternitat, fraternitat! No sabia quin havia de ser
el proper pas o direcció. Funkturm,
Funkturm, almenys en això sembla dominar
una unanimitat. És dolça la mel, si justament
no piquen les abelles. Això sembla 
literàriament insuportable. I amb tot, hi havia
ara i aquí, una abella en la melmelada de grosella.
Allí i aleshores. Pensava que m'havia empassat una espina.
Des de quan les groselles tenen espines? Dolços són els secrets
de la racionalització. La meva padrina em va recomanar
que sota el paladar m'hi posés una rodanxa de ceba.
Sense entrar massa en detalls, no tenia al·lèrgia
i no em vaig ofegar.

Vulcà

Tomasz Różycki

VULCÀ

Tot seient i mirant la guerra d'avions
contra gratacels, la santa guerra dels màrtirs
contra els vagons de metro, les sales de gimnàstica,
contra els nens, jaient, observant el diluvi

en viu, en quaranta capítols, arreglant el món
amb el comandament, fent marrada, intentant
esquivar l'assassí, el tauró i coneixent el resultat
dels espectadors quant a la pena de mort. Dormint

una mica, mirant una mica la gran transmissió
de la compra de déu. I veient-los a tots petitets,
dibuixats, com ensopeguen, volen aixecar-se
i cauen un altre cop, podent desconnectar

moltes vegades la veu i la imatge, i també el respir
però sense poder desconnectar el cor, queia i queia. 

Una alenada breu

Miłosz Biedrzycki

UNA ALENADA BREU

És força inesperat – quan em parles
per telèfon i a l'instant em ve la teva olor.
Però tu seus al tren, lluny d'aquí.
                                           A cada instant
el tren es mou per les vies, del punt A al punt B.
I sonaria bonic que digués que a cada instant
sento la teva olor més forta per telèfon.
                                          Però això dura
tan sols un instant. Com un ruixat.

Epíleg

Ewa Sonnenberg és poeta, artista multifacètica. Durant un temps lligada a la ciutat de Wrocław, des de fa uns anys viu a Cracòvia. Ha publicat 5 llibres de poemes.


EPÍLEG

Aquest llibre escrit cada cop per a tu
el deixo entre el que és trobat i no trobat

entre tu i jo
entre aquell que va aprendre a no ser i el que ho veié

no hi escric dedicatòria perquè les dedicatòries són per a tots
aquest llibre és tan sols teu

pren-lo amb tu en deixar-la a la lleixa o en sortir de casa
per a la trobada d'allò que en recordis

aquest llibre sempre està de la teva banda i és com un amulet
de la felicitat perquè la sola felicitat és massa parcial

tampoc no et protegeix del mal sinó d'alguna cosa pitjor
perquè per error no et posis el món al revés

en realitat ets tu qui l'ha escrit
en l'espera de les grans coses reconeixent la força de les petites

no sap mentir ni dir la veritat supera les coses evidents i necessàries
la mort no l'infon respecte és un regal de la trobada que no esperem

com la cinquena estació ha començat la tardor i s'ha acabat la primavera
com si s'haguessin enamorat la joventut i la vellesa el cel i la terra

perquè el cor és un animal estrany: sense edat i fora de l'espai
“sí” i “no” deixen de sonar com abans.