29 de novembre de 1987

Un altre poema de Marcin Świetlicki. En aquest cas, hi havia una paraula que presentava problemes de traducció, no pas pel significat, sinó perquè feia que els versos s’allarguessin massa. En polonès, existeix una paraula per anomenar el monòxid de carboni que, encara que signifiquin dues coses diferents, prové de l’alemany Schwaden (en polonès czad – pronunciï’s txat). Si cada cop que apareixia la paraula havia de posar monòxid de carboni el que feia era destrossar el poema visualment (a banda que els matisos aquí que comporta la paraula tampoc no són traslladables). Finalment, l’opció és la forma química, que com a mínim escurça el vers. 


29 DE NOVEMBRE DE 1987

El fum prefereix sortir per l’habitació i no per la xemeneia
a la nit. Un buit repugnantment segur de si mateix.
Quan escapem d’aquí també som fum,
pudim a fum – fan ganyotes, per tant, ho sabem.

O asfixiar-se amb CO, o morir de fred.
El govern ens ha fet algunes preguntes
insidioses. Ara a la ràdio estan parlant
sobre les nostres respostes.

Però nosaltres no hem parlat amb ningú.
Érem fent una volta, després hem dinat
i en tornar directament hem fet l’amor,
ella m’ha sargit un jersei i m’ha aparracat la jaqueta.

Avui havia de marxar, però s’ha quedat, alleugerida.
Avui havia d’adormir-me tot sol i alleugerit agafo el son
sentint-la al meu costat. Per l’habitació vaga,
interrogatiu, el CO. No contestem.

A passes petites. Proximitats

Lucija Stupica

A PASSES PETITES. PROXIMITATS

Tot podria començar amb un viatge.
A passes petites i una mirada clara.
Amb un silenci tranquil als ulls. Sense
multituds a les carreteres, ni descalçar-se
als controls dels aeroports. Sense pares
impacients ni crits als nens petits
que no saben entendre. Sense la veïna inflada
amb mitjons vermells a l’avió, que fa solitaris
i no para de mastegar pensaments buits.
Seuríem junts, tan sols seuríem junts.
El més difícil són les coses més simples.
Ho podem repetir a manera d’exercici:
tot podria començar amb un viatge,
senzill, repetit, com en un somni.
Els avions no es trobarien en els núvols,
alts en els seus rumbs, cadascú al seu camí,
després una abraçada virtual i un petó,
que no s’escriu més petons, sinó que tan sols
com un analfabet marques la teva signatura
amb una creu. No, no ens equivocarem,
ja hem anat molt lluny, cadascú pel seu camí,
en els viatges virtuals hem escrit les nostres línies
per al silenci, per a les proximitats.
Ens despertarem d’un somni profund, somriurem
i repetirem els somnis, com un murmuri,
i després cada cop més alt:
tot podria començar amb un viatge, proximitats,
hem viatjat a través de la història i hem deixat
totes les marques, extretes enmig dels núvols,
dels rumbs i dels bons vents,
tot i que no ho sabíem, proximitats.

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat.



DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA

A Chagall

Mai no he sabut morir. La immortalitat és
un peix volador del meu somni, l’he submergit
al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom,
l’he vist com volava sobre la casa i els prats.

No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels
apareixia constant la mateixa melodia al violí,
ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc.
Ho érem tot, cada una de les criatures:

aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel
donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven
els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge
del crematori, tu portaves un vel, i vivíem sempre,

havíem nascut feia tants anys, que recordo els primers
colors i aquell peix volant rere la finestra. No és cert
que no pensés en la mort, però va resultar ser
un somni, una vida del tot diferent. Preguntava

arreu i a tothom on és el límit i enlloc no ens aturàvem.
El temps no coneix fronteres, senzillament no existeix.
És un peix volador, i sobre seu, en algun lloc, som nosaltres,
el nostre amor, els nostres infinits aniversaris.

Primer cant

Un altre poema de Noves finestres, un dels millors llibres de Primož Čučnik.

PRIMER CANT

El primer cant parla de l’antiga forma
de viure. Com es col·locaven al principi
les coses i com se sabia on havien
d’acabar, o en els contorns recomençar

amb sentiments coneguts. I després torna
el cucut a tocar més hores, i la gespa creix
més alta i les roses floreixen més belles
i els passejants de la tarda miren els colors oblidats.

La neu és encara blanca, però molt mes neta
i clara, el cel sobre les teules encara és blau,
però un blau en el daurat d’un fantàstic
migdia, i el cant encara ressona

en el seu to sempre verd. Les estrelles
ens miren com uns coneguts que per sorpresa
es troben de nou després de mil anys,
i el llibre passats mil anys encara afirma el mateix

i aquest riu extraordinari s’esmuny entre
les pedres brillants, polides per antigues
riades i formes autèntiques, com cors
resistents sembrats al fons del seu corrent.

No com un mes que no tenim com anomenar,
sinó un any després del qual se sabrà què
havia començat, tan sols en l’oïda desemboquen
sons d’instants, quan no se sap el temps, com si

tot el temps fos passat, el teu pecat original
està soterrat encara en el somni i de les butxaques
buides podràs treure el primer cant
que et durà allí. I ara és clar i distint,

tan sols la seva tornada que coneixies de memòria
canvia, perquè mai no en capturis les paraules.

Els primers àngels

També del darrer llibre de Miroslav Holub.

ELS PRIMERS ÀNGELS

Els primers àngels eren bruns, encorbats,
vellosos, de fronts que s’enfonsaven
i cranis amb una marca,
els braços, com pales.
En lloc d’ales tenien paracaigudes
de pell, una espècie d’esquirols negres
que volaven en vents volcànics.

Eren dignes de confiança.
Obraven miracles increïbles.
Transsubstanciacions. Metamorfosis
de fang en fangars.
Un cavallet de balancí
inflat en unes dimensions celestials,
fusió atòmica a temperatura interna,
un mirall que sostenen vers l’espectador,
moviments de la consciència,
la majestuositat de la mort.

Treballaven dur.
tocaven les tombes.
Nedaven en aigües tèrboles.
S’apilotaven en oviductes,
S’amagaven rere la porta.
Esperaven.
                   Esperaren inútilment.

Tot arriba lentament

Un altre poema de Marcin Świetlicki.

***
Tot arriba lentament. Lentament
la porta intenta obrir-se. El vent l’empeny
amb totes les seves forces. Una fulla cau lentament
al capó d’un cotxe. El cotxe s’enfonsa
en la llunyania, en la immensitat. Una freda
desfilada. De vegades em poso malalt en escriure
la veritat, veient la mentida a la terra i al cel,
tenint-me tan sols a mi com a defensa.

Viatge sentimental al voltant de la meva cambra

Jovan Hristić (1933) va néixer a Belgrad. Relacionat des dels inicis de la seva carrera amb el món teatral, ha escrit cinc obres de teatre, un estudi sobre Txèkhov i també diversos llibres de poesia. Ha traduït l’obre de T. S. Eliot i de Cavafis. 

VIATGE SENTIMENTAL AL VOLTANT DE LA MEVA CAMBRA

Lentament, l’estiu s’acabava amb una dutxa. No ens era
donat d’acabar els nostres viatges. Oblidàvem la força
dels començaments en una vana felicitat dels finals.

Jo em trobava a mi mateix en el silenci i en el mar,
aquella vida futura que dormia en la llum anèmica del sol
mentre un antic verí lentament omplia tot el meu fluix sanguini.

Començant en la mateixa habitació, i igualment acabant-hi,
mentre que les mateixes batalles omplien les parets com ombres
esperant les seves ales. Lentament, l’estiu s’acabava amb una dutxa.

Ulls d’un matí futur, perdoneu-nos, a nosaltres que mai no sabrem
res de vosaltres. Perdoneu les nostres habitacions mentre l’antic verí
ja omple gairebé tot el nostre fluix sanguini.

La veritat sobre els arbres

Marcin Świetlicki (1961, Lublin) és un autèntic fenomen en la literatura polonesa. Va ser un dels poetes que va possibilitar un canvi radical en la poesia polonesa durant la dècada dels 90. Es convertí en una estrella del sistema, tot i que es presentava com un enfant terrible (com se sap, al final sempre aquests es veuen absorbits pel sistema, o ells mateixos ja saben ben aviat que en formen part). Es convertí en el poeta icona del canvi, amb la realitat circumdant com a element clau per poder desxifrar el món interior. Les connexions que es fan en la seva poesia són principalment amb la quotidianitat de Frank o’Hara. També canta en un grup de rock, anomenat Świetliki. I últimament, s’ha convertit en un autor de culte de novella negra, on no només parodia la vida provinciana a la ciutat (Cracòvia) sinó també la seva pròpia figura.

LA VERITAT SOBRE ELS ARBRES

els arbres no tenen el seu llibre sagrat
els arbres tenen prou llum aire i pluja
branques primes que atenyen vers el cel

el cel dels arbres és verd immens fragant
el creador dels arbres és immens verd com ells
el creador no va inventar l’infern per als arbres

no hi ha el pecat no hi ha obligacions
n’hi ha prou amb existir remorejar atènyer
n’hi ha prou amb créixer enfilar-se ramificar-se

el creador no va inventar l’infern per als arbres
és fascinant aquesta indiferent tendresa dels arbres
quan acullen tendrament els petits penjats

Anatomia de juliol

En l'últim llibre de Miroslav Holub, que va aparèixer amb el títol de El naixement de Sísif i amb una portada en la seva edició txeca en què es veu la Torre de Babel, retornen els seus temes predilectes, així com també les estratègies a què tenia acostumats els seus lectors en els llibres anteriors. En el següent poema, a més, relaciona aquests elements amb la primera producció del gran poeta alemany Gottfried Benn.


ANATOMIA DE JULIOL

A la vora de l’aigua negra seu Gottfried Benn

que mira els cercles on enfonsaren
una impia rata que havia passat
una bella infància
a les entranyes de la noia morta
que trobaren entre els joncs.

A la vora de l’aigua daurada seu
la pietosa rata Ted
que mira els cercles
esperant encara.

La fi del món

El tema de la fi del món l'han tractat diversos poetes. Aquí en tenim una versió de Miroslav Holub, un dels grans entre els grans en aquestes regions eslaves.

LA FI DEL MÓN

L’ocell ja havia acabat la seva cançó,
l’arbre es desfeia als seus peus.

I al cel els núvols es cargolaven,
mentre la foscor colpejava per totes les feses
en aquell vaixell del paisatge enfonsant-se.

Tan sols en els fils de telèfon
seguia
espetarregant una notícia:

V.--. i . n.-----e
t--e.- n ---s...
u.--n.----f.—i .- l .- l

Amor fati

Un altre poema d'Ivan V. Lalić.


AMOR FATI

Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa:
Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar
en el fred, del nord, per protegir els fonaments
de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys;
ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada
i al juny sagnem una olor daurada, cruixen
les fulles quan plou o quan ens acarona el vent,
i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels
en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques.
Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé
que sigui així, que existeixi la desproporció,
quan la causa es toca amb la conseqüència.
Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me
a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.

PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

Port de Nova Anglaterra

En molts pocs dies de diferència, l’atzar m’ha fet trobar dos llibres del gran poeta lituà Tomas Venclova. Primer, en una llibreria de Cracòvia vaig allargar la mà vers el darrer (o potser, en el fons, l’únic) exemplar dels Poemes de Sejny, que l’editorial i fundació que sàviament dirigeix Krzysztof Czyżewski, Pogranicze, havia publicat el 2008. Tota una sorpresa, ja que no tenia cap informació de noves publicacions de Venclova en polonès (aquí és força conegut, i també hi té una relació estreta, ja que viu algunes temporades a Cracòvia). Els Poemes de Sejny són en 4 llengües en aquesta edició: en l’original lituà, i també en anglès, en polonès i en rus. Després, em va arribar per correu la darrera edició dels poemes de Venclova que han aparegut en anglès. El volum, The Junction, a Bloodaxe amb una fotografia deliciosa a la portada, recull poemes del primer llibre que va publicar i poemes recents. Una molt bona notícia i una bona oportunitat per endinsar-se en la producció d’un dels poetes més importants que han sorgit en aquesta Europa de les fronteres canviants.

PORT DE NOVA ANGLATERRA

No el mar, sinó un boirim calitjós, blocs de ciment
i rails abandonats que travessa el carmí ensutjat de la posta
llampeguejant de vegades al cel. Encortinada amb
fètides algues, sobresurt l’escullera, un refugi per a les gavines.
Allí on la sorra i l’estret convergeixen una figura espera
que el carmesí s’esvaneixi lluny del desordre dels nombrosos
mastelers i poder tornar a casa quan arribi el moment. Però,
on és a casa? Aquí, o a la llunyana riba de l’oceà? A les muntanyes,
on les allaus han destruït els vessants? Sota els avets en carreteres
secundàries, on s'albiren les profunditats d'antics soterranis? En el cos
que envelleix i no vol rendir-se? O potser en la incertesa
que has viscut? En la certesa que desapareixeràs? En aquest lloc
emmetzinat pel rovell? O tal vegada en la mirada que pot endevinar
aquí la simetria, l’harmonia i la mesura que aconsegueix trobar?

La terra promesa

Deixem per un moment la producció de Leopold Staff (aviso que n'apareixeran més poemes) i entrem en un registre del tot diferent. Amb Aleš Debeljak, també del seu llibre de poemes Himnes inacabats. Com es pot comprovar en aquest poema, molt més que en l’anterior, són uns versos que respiren erotisme en cada una de les síl·labes que marquen el seu ritme. 

LA TERRA PROMESA

Un secret, com un tro llunyà i una rosa plomissa,
que xiula i a l’aigua de sobte s’endureix, un secret
que volem assaborir llargament. Encara més. Més
lluny, fins on m’allarga la vista per la planura, pel 
ramat dorment entre les teves cames i la forta paret
de la teva esquena que potser s’atura tan sols quan
apareixen les primeres estrelles de les Plèiades.
Estirar la llengua, encara que maldestra, a fi que
el gust sigui molt més meu; sí, voldria això, 
amb cada moviment recloure’m més en mi,
més madur per a un nou planeta, que entra
en la meva òrbita i allí surar, i omplir cada porus
de la teva pell amb l’olor de les ostres i no canviar
mai més la solitària nit en el teu temple. 

Poemes inèdits

El poeta Lluís Calvo, que té a internet una pàgina, Daltabaix poètic amb una excel·lent selecció de textos propis i també d’altres poetes, ha renovat la darrera fornada de veus convidades. Hi he pogut col·laborar amb una petita selecció de poemes inèdits, i en excel·lent companyia d’altres poetes i poetes-traductors. En Jaume Subirana també se’n fa ressò en el seu blog. 

A un que arriba tard

Sempre que llegeixo aquest poema, em ve al cap "Un explorador polar" de Joseph Brodsky, i a l'inrevés, en llegir el poema de Brodsky la imatge que apareix és la del poema de Staff. Tot i que Brodsky i Staff utilitzen estratègies ben diferents, el final dels dos poemes és esglaiador.

A UN QUE ARRIBA TARD

Atènyer el pol
al preu de la vida
pel gel, el fred, la nit,
per Èreb i el Terror,
amb el darrer esforç
per comprovar que algú altre
ja havia estat allí.
Aleshores embolica’t amb el blanc torb,
com Scott a l’Antàrtida,
i deixa que la neu et cobreixi.

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff.

OLLA

Al foc de la llar,
sota l’alta protecció del curull,
rodejat de planetes
resplendents a les parets, cassoles i plats,
com el cor del món,
bull l’olla d’un fons brut i ensutjat,
sense voler aixecar la tapa que tremola.
Què hi bull?
Ningú no ho sap.
Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa
i tan sols les llengües daurades de les flames
llaminerament llepen el saborós secret.

El cel a la nit

Leopold Staff

EL CEL A LA NIT

La nit és negra, la nit és platejada.
El món, infinit
en el temps i en l’espai.
Enmig de la Via Làctia.
Qui passa per ella?
Això sobrepassa l’enteniment humà.

Primavera

Enguany, el temps ens fa una mica la guitza. Encara tenim temperatures baixes. Per altra banda, encara que me'n queixi, és completament normal per aquestes latituds, que el fred segueixi recordant-nos que les estacions es mantenen rígides. I la visió dels arbres rere la finestra ja comença a donar una il·lusió de canvi vers la primavera. Vers el vers final del poema de L. Staff.

PRIMAVERA

Sec al jardí,
tot és eternament vell.
El sol, els arbres, les flors.
Tan sols jo sóc jove,
com el meu propi nét,
com molts néts,
perquè n’hi ha una munió.
Es riuen de mi.
Jo també.

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff.

PROBLEMES

Els problemes no se solucionen,
els problemes es viuen.
Com els dies, un cop passats ja deixen de ser.
Com un vestit molt gastat,
que ja ens va molt petit,
ens cauen dels braços,
i a la darrera porta
entres nu i lliure
com l’alba.
 

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.

LLENGUATGE

No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic.

DESVETLLAMENT

És l’alba,
però no s’ha fet clar.
Estic mig desvetllat,
i al meu voltant hi ha desordre.
S’ha de lligar alguna cosa,
s’ha d’enllaçar alguna cosa,
resoldre alguna cosa. 
No sé res.
No puc trobar les sabates,
no em puc trobar a mi mateix.
Em fa mal el cap.

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast.

TOLSTOI

Tolstoi escapava de la tristesa,
ho tenia tot, per tant, no tenia res.
Vaig feliç en la calitja dels camins,
propietari de la meva ombra.

Ars

Seguint l'entrada d'ahir dedicada al poeta Leopold Staff, presentaré una petita selecció de poemes de la darrera etapa d'aquest gran poeta polonès.

ARS

Mira ràpidament el demà,
però no facis prediccions,
deixa-ho als fetillers.
És tan difícil transmetre el que és.
Escric poemes molt lentament,
sóc un escarràs de feina.
Tinc molta paciència,
com una gota en el ràfec.
El temps sempre té temps.
I el món és vell com el món.
No crearàs res nou
buscant novetats.

Martinet blanc

En la crítica polonesa es té assumit que Leopold Staff és un poeta que pertany a la Mloda Polska, que equival a dir al Modernisme. Com a tot arreu, intentar encasellar un autor acaba sent en alguns casos molt mes perjudicial que no pas útil. En el cas de Staff, això ho podríem elevar al quadrat, al cub, al... Staff és un dels poetes polonesos més grans del segle. Oblidat, clar, per estar encasellat a un moviment de principis del segle XX. I en canvi, Staff anava sempre un pas més endavant que els seus contemporanis. Després de la II guerra mundial, s’adonà perfectament dels canvis de sensibilitat poètica que s’apropaven, i va ser un dels primers que abandonà la rima i les formes tradicionals per donar una nova dimensió al poema. En aquests casos, l’autor sempre dóna mostres dels canvis al llarg de tota la seva producció. En Staff, res més evident que buscar en un llibre de poemes (de traduccions que va fer) publicat el 1921 i titulat La flauta xinesa on trobem molts elements de la senzillesa que després buscarà Staff. Czesław Miłosz ha afirmat més d’una vegada l’enorme diferència que hi ha entre la poesia russa i la poesia polonesa. Aquesta última es troba molt lluny de la primera, no ens referim pas aquí a la qualitat, sinó a l’ús d’unes estructures clàssiques que encara gaudeixen d’enorme prestigi a Rússia, i que ja fa temps que o s’han perdut o han passat per un procés de modificació complet en la poesia polonesa. Sense cap mena de dubte, Staff va ser un dels poetes que contribuí a aquest canvi.

MARTINET BLANC

Aquell gran tros de neu era un martinet blanc que descansava en un llac blau.
Immòbil al llindar del banc d’arena el martinet blanc examina la Terra.


EL MEU VESTIT

El meu vestit prové de l’època quan vivia el rei de la dinastia dels Ts’in. Va vestir tantes belles dones per al ball que els seus plecs han conservat les harmòniques torsions i tants zèfirs l’han fregada que és transparent com les ales d’una papallona.


NOTÍCIES DEL POBLE

- Tornes del meu poble? Explica’m ràpid totes les coses que han passat des que en vaig marxar.
- La teva prunera ha florit i una de les cabres ha menjat un jonc petit que havies plantat a la vora de l’estany.

Hivern (II)

Sembla que l'hivern comença ja a deixar-nos definitivament. S'ha perdut la blancor dels carrers. Els rius pugen el seu cabal i atenyen un nivell que pot ser una mica preocupant. El signe de - comença a desaparèixer del termòmetre. En aquest moment, estaria bé un petit comiat amb aquest poema, ple d'imatgeria, de Guy Goffette.

HIVERN (II)

A tot va, foll amor, a l'aigua que plora
sobre el vidre en aquest desembre sense arreus
de blancs mantells (però no sense exaltació),
a tot va, a la decadència dels nobles grans arbres

aureolats d'infantesa on teníem talaia
durant molt temps sobre els pobles plans com
plats apilats en la marea verda de les valls:
ara estan ajaçats en el nostre fons

com la mar, i qui els farà llevar, qui
si l'amor no és res més que una ona retrunyint
amb fúria, quan el que voldríem és que sigui
com una rella en la terra d'un immens oblit,

una rella que arrenca el raigràs del futur.