21 d’oct. 2008

Ànima

Julia Hartwig


ÀNIMA

És immortal ho sap tota la vida
actuant en un cos mortal
Amb el cos pensa i sent és seriosa fa broma
amb el cos toca i estima i mira
i embogeix i crida i li fa mal i odia
Com podrà fer-ho mancada del cos
Quan pensem en la que ens ha deixat
també li posem un cos
tot dient: ben aviat ens trobarem
i ens esforçarem a tenir-la a la vora
tot i que de sempre ha desitjat més espai

20 d’oct. 2008

Un poema en contra dels viatges

Jacek Gutorow


UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES

Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.

Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te
aquest somni.

Ni fins i tot el viatge a Amèrica.

És el món dels rius



RECERCA (xii)

És el món dels rius. La mort i la vida
que s’escola com les venes de les ciutats.
Del cor bomba per resseguir tots els punts
del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí
perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop
pot obrir-te en canal. I la construcció
de ponts. El riu els obre, el riu els tanca.
El riu els enfonsa. Un sol moviment.
És el món dels ponts. Les bastides
que es desfan en acabar l’edifici.
Els punts de suport que desapareixen,
com claus rovellats entre la brossalla.
El pensament per entrar al carrer busca
el pont al mapa, el riu que parteix
la ciutat. Així és com pot caminar.
Sempre dubtant entre dues meitats.

19 d’oct. 2008

Pedra


El tema de la pedra ha estat força utilitzat en la poesia contemporània. Abans hem presentat el poema de Gregor Strniša. En Zbigniew Herbert tenim la següent visió.


PEDRA

la pedra és una creació
perfecta

igual a si mateixa
vigilant de les seves fronteres

repleta exactament
del sentit petri

amb una olor que res no evoca
res no atemoreix ni desperta desig

el seu entusiasme i fredor
són justificables i plens de dignitat

sento un remordiment pesat
quan la sostinc a la mà
i el seu cos noble
absorbeix una escalfor falsa

-les pedres no es deixen ensinistrar
fins a la fi ens observaran
amb un ull tranquil molt clar.

18 d’oct. 2008

Poema sobre el llindar de pedra


Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša, va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè.


POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA

Quan comença a créixer una pedra,
primer ho fa a poc a poc, molt lenta,
i quan creix, tu no te n’adones,
penses en tu quan caminant la trobes.

Llavors, la pedra del llindar sospira,
creix molt ràpid, creix i s’enfila.
Vols sortir fora per la pròpia porta,
i al davant un mur de pedra s’imposa.

Una cega, llagrimosa parpella
pètria en terribles somnis t’observa,
en els terribles somnis en desvetlles.
És mitjanit: no hi ha la Terra,
tu ja no hi ets, no hi ha la pedra,
no hi ha el món, hi ha una cova negra.

Ja arriba l’alba, el món és com abans,
no hi ha la paret, pots marxar.
Ara pots marxar a tot arreu,
tan sols això, tu ja no ets tu.

17 d’oct. 2008

Elements


La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień, de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow, que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí.


ELEMENTS

Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres.
Al final així és la visió il·lusòria de la vida.
No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol,
el que es llença a la ferrada. El pla del dia
no ha patit modificacions importants a causa
de l'acció dels elements, que no tenen pietat
ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia
d'aquesta frase, la masteguem amb una obstinació
que ens apaivaga. Aspirar amb força l'aire
i caure amb un soroll agut a la terra encesa:
així és com veiem la fi dels temps.
Però els foc follets canvien la perspectiva
i ens escalfem el cap, on ens espera el mateix:
llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres.

16 d’oct. 2008

Petits mestres (1. Hobbema)

Krzysztof Karasek


PETITS MESTRES

1. Hobbema

És amb tanta intensitat que noto l’ombra del cel sobre meu. Quan un mira per les gelosies del vent és com si el sol ens atrapés amb la seva modèstia. Les capçades dels àlbers s’aixafen sota el marc del quadre com les plantes sota el sostre d’un hivernacle. Allà al lluny es veuen les torres de la ciutat. Per un canaló esquerdat del cel brolla la llum que inunda el paisatge. La llarga avinguda d’àlbers, tots centrats, s'esfilagarsa en la perspectiva que s’apaga, l’existència esdevé cristal·lina i immensa. Hi ha algú que va pel camí, hi ha camps i vent. Tan sols això. Un cel grisenc, camps i vent. Fa corrent a la finestra del quadre.

I després, el quadre surt del marc i no hi pots fer res. El paisatge s’uneix en tu amb el quadre del món. Camines per Middelharnis i admires els àlbers, admires el cel, admires la llum. En tu portes el quadre.

Hobbema refrega el pinzell al camall dels pantalons, es fot un glop de vodka i mira a la finestra rere el cel.




Splügen, estació de servei


Jarosław Klejnocki (1963) ha publicat quatre llibres de poemes i algun llibre de crítica sobre la generació a la qual ell mateix pertanyia, la generació bruLion (esborrany). Una generació que va representar tot un revulsiu en la poesia polonesa contemporània, i trasllada el centre d’atenció vers autors com John Ashbery o Frank O’Hara.


SPLÜGEN, ESTACIÓ DE SERVEI

No és veritat, es pot oblidar. No cal fer-se il·lusions.
Sobre els nostres caps la boira s’apodera de fortes
pendents, de barrancs, i d’aquesta illeta vidriada de neons
i fluorescents. El vermell de la posta i el blau del vespre.
La indiferència dels viatgers motoritzats,
la indiferència de les nostres mirades.

Un congost callat, un bosc callat. Llums a baix, llums
a dalt. Callem observant com aquesta bellesa buida
ens abraça delicadament terrible. Tot el que serà
ens somriu: amb burla, amb compassió, indulgent.

Ho pots oblidar, de fet no fa falta molt: contreu
un matrimoni de vellut amb el món, toca els estris
cada dia, no pensis en el foc, allunya’t de les flames,
enfonsa la mà en la terra, tanca la porta rere teu.

Nietzsche a Weimar


Krzysztof Karasek (1937) és crític, assagista, novel·lista, i principalment poeta. Un dels membres més destacats de la Nova Ona, però que després cauria en un oblit parcial. Actualment ha tornat a situar-se en el lloc que li correspon. En els últims dos anys ha publicat dos volums diferents de poemes escollits.


NIETZSCHE A WEIMAR

Les nits cada cop més i més llargues, els dies
cada cop més i més curts. S'escurça la llum. El sol
s'empetiteix als ulls. Per què m'escarrasso tant a seguir-te,
clar Apol·lo, per què esmicoles el granit dels meus ulls?

Crist és Dionís! Anava descalç, per la neu, cantant
una cançó matinal – tant de bo desaparegui el món! -
amb una creu als braços. Era una fletxa de ràbia.
No hi haurà una altra vida. Dorm la flor de l'hivern,

el fosc fill de la lluna, cruix la neu i els arbres
es desfan els cabells: qui allarga els braços, qui
et persegueix pels camins? És el rei dels Alisis
o alguna altra figura del destí que flameja llum?

Tant de bo desaparegui el món! La nit sobreïx
pels pujols, roda l'allau dels futurs dies foscos.
Giro els ulls, però creix la inexistència.
Omple d'un buit hermètic, fins que s'acompleix el mite.

Llibres


Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo.

Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'havien publicat. Però no he pogut resistir la crida de Czesław Miłosz.


RETORN A CRACÒVIA L’ANY 1880

Així doncs he tornat aquí des de les grans capitals,
A aquesta petita ciutat en una conca sota el pujol de la catedral
Amb tombes reials. Al mercat sota la torre
Des d'on la trompeta anuncia el migdia amb un so penetrant,
S’interromp perquè altre cop una fletxa tàtara travessa el corneta.
I coloms. I mocadors cridaners de les floristes,
I grups de gent que parla davant el portal gòtic de l’església.
Arribaren les meves maletes amb llibres, aquest cop per sempre.
De la vida atrafegada sé tan sols que existí,
Les cares són més pàl·lides en la memòria que en els daguerreotips.
Al matí ja no he de seure per escriure cartes i memoràndums,
Perquè altres ja ho faran, sempre amb la mateixa esperança
Que, com se sap, no servirà per a res, tot i que s’hi dediqui la vida.
El meu país romandrà ja així, un pati lateral d’imperis,
Un somni provincià que se salva de les humiliacions.
Picant amb el bastó faig el passeig del matí:
En el lloc de la gent gran hi ha de nou gent gran,
I allí per on passaven noies amb el fru-fru de les faldes
Altres passen igual, orgulloses del seu encant.
I els nois fan rodar cèrcols des de fa més de mig segle.
Un ataconador que treballa als baixos aixeca el cap,
M’avança un geperut amb el seu lament intern
I una dama, grassa imatge dels set pecats capitals.
És a dir, la terra dura amb cada petit detall
I amb existències irreversibles.
Mentre jo en trec alleugeriment. Guanyar? Perdre?
Per què si el món igualment ens oblidarà.

Czesław Miłosz: Travessant fronteres (Antologia poètica 1945-1990), Barcelona, Proa.


15 d’oct. 2008

Kritik der reinen Vernunft


Gregor Strniša (1930-1987), és un dels poetes eslovens més importants del segle XX, un poeta dels grans per a qualsevol literatura. Va publicar set llibres de poemes, obres de teatre, guions radiofònics. Creador d'una lírica molt particular basada en les formes populars, amb un ús molt habitual de l'assonància, i combinada amb una temàtica en què l'amenaça, les amenaces, s'abaten sobre l'individu. Abans de l'estiu, els amics Urša i Jani em van portar els seus poemes complets, en una excel·lent edició de Beletrina. 700 pàgines plenes d'autèntiques revelacions, de constants enlluernaments.


KRITIK DER REINEN VERNUNFT
(Königsberg 1871)


En el crani, clar, talment un cristall
tot pla, sense color, va construint
tranquil, pensament sobre pensament,
figures simètriques cristal·lines.

En el cristall el món brilla pels ulls.
Són les coses en el temps, o al revés?
Els cristalls ressonen molt baix
entre ells, clars, com un clavecí.

Un cristall menut subtilment ressona,
és en el seu zenit on omple el buit -
una piràmide sense cap pes:
I el temps, què és? La nostra vista interna.

10 d’oct. 2008

Expedició


La traducció de poesia és com una expedició a un país desconegut. Tot és nou: els paisatges, els llocs, la llengua, el to, les metàfores, els ritmes, els temes, la manera de pensar i de sentir el món. Traduir és un procés lent i gradual d'anar descobrint aquest país, un intent d'arribar a entendre la seva cultura. No consisteix tan sols a trobar els equivalents més acostats de les paraules, la sintaxi i la gramàtica correctes, tot i que aquests elements són indispensables. És un intent de recrear l'autor, de reconstruir una obra que viu i parla en una altra llengua. Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos, amb totes aquelles eines que té a la seva disposició.


John i Bogdana Carpenter

Entrelacs


Jacek Gutorow (1970) viu a Opole. Ha publicat tres llibres de poemes. Tradueix poesia dels països anglosaxons.


ENTRELACS

Entre llacs tot és tan tranquil.
Regulars blocs de llum:
el blau, el blanc, el verd.
Retallat pels blocs, mires
la posta que ara mateix comença
unint quadrats i rectangles.
Entre llacs, en bladars espessos, les línies
de les ombres s'estiren com rierols.
Un sol rodó ideal enganxat amb una xinxeta.
Arbres a l'aquarel·la en un galimaties de ratlles.
Entre llacs la vida és geomètrica.
Vagis on vagis, sempre el camí és vers l'aigua
que aquí reemplaça el cel. Miris on miris
sempre t'espera una perspectiva traçada amb precisió.
És fàcil orientar-se en un laberint de senders.

9 d’oct. 2008

Desviacions


En traduir, intento no allunyar-me massa de l'original, si no és necessari. Si hi ha un poema concret que em satisfà completament i jo mateix el signaria, per què l'he de desfigurar? Ça i lla, evidentment, es fa necessari expressar alguna cosa de manera diferent, perquè cada llengua té el seu propi estil, la seva pròpia estètica, les seves pròpies lleis a les quals s'ha de sotmetre la manifestació artística. Per exemple, una mateixa paraula en una llengua és bonica i noble; en l'altra, vulgar i lletja; en aquests casos és millor allunyar-se una mica del sentit i introduir una expressió que sigui adequada estèticament. El treball delicat del traductor es veu dificultat pel doble valor de la matèria, el fonètic i el semàntic, i s'hi afegeixen onades de suggestions de molt variada naturalesa i difícils de copsar. Tot això s'ha de tenir en compte, i apel·lar a l'ajut dels sentits, del seny, de la intuïció, de la imaginació. Fins i tot, en casos extrems ens fa l'efecte que dues llengües no volen arribar a un acord – i tan sols una desviació del text molt acusada pot salvar la situació.


Janusz Sztrasburger: “Del taller del traductor”


Pluja rere la finestra...


Bronisław Maj (1953) va néixer a Łódź. Va ser un dels poetes més importants de la generació posterior a la Nova Ona. Ha publicat 7 llibres de poemes i ha rebut premis de prestigi per la seva obra poètica.


PLUJA RERE LA FINESTRA...

Pluja rere la finestra, una tassa de te a la taula,
un llum – sí, potser ingènuament, et veig,
d'aquí cinc, vint, potser vint-i-cinc anys,
llegint aquest text: pensant en mi, un home
de fa vint o cent vint anys – com vivia jo?
Jo i la meva època: gent terriblement esgotada,
algunes dates, llocs de derrota, cognoms: conjurs
que repetíem amb l'esperança pueril dels vius,
més estúpids que tu, sense el coneixement
que el temps t'ha donat, tu que vius
després de tot: de nosaltres, de tots. - És tan poc
el que et puc ensenyar, com tothom. Però he viscut
i no vull morir del tot: esdevenir tot per a tu,
un objecte de la compassió o menyspreu estadístics.
Tan sols el que ha estat, tan sols jo, és fora la història.
Per tant, parlaré de mi amb l'únic llenguatge
que ens és accessible als dos, de l'olor que la pols
molla deixa a la ciutat (ha plogut), de la taula
que ens enceta els colzes, del tic-tac al rellotge,
del gust d'un te calent, del fulgor d'un llum
que m'enlluernava quan escrivia aquest poema:
el llenguatge universal de tots
els cinc sentits,
immortals.