29 d’ag. 2008

Himne a l'arbre


Un poema de Marzena Broda, de qui ja vam tenir un tast temps enrere.


HIMNE A L'ARBRE

Queda't lluny de la llum freda, severa, a la nit,
al migdia, en una illa cansada, un caminoi ple
de molsa i falgueres, un espai desert, una clariana
on ha caigut una estrella glaçada, perdura en el pou
enfosquit de les valls, fins que no sentis l'alba
cridada de tan lluny. Que la fresca de la tardor
flueixi en tu per assecar-se abans que el sol
cremi les arrels arraulides en un cabdell,
que la pols del camí transitat et cobreixi,
sigues un refugi per a les ales, memòria oberta,
perquè, què pots ser al turó, al camí pla,
a la roca enfredorida per la neu i la pluja?
Sols ets un fragment del paisatge, on el temps
imposa els colors, i tu canvies les estacions
amb vestits tronats. Però no arrelis en una nova
superfície. Sigues tu mateix entre els arbres, és
la teva feina. Espera indiferent el reflex excessiu,
compta les fulles envellides, mira endavant
com unes busques, però el moviment no et transformarà
en una partícula d'una cosa que no ets. Et pansiràs
d'enyorança per l'altra banda i, en lloc de neu, carregaràs
un pes més gros, fins que minvarà la tristesa i tot d'una
et quedaràs sense fulles tot comprenent que estàs sol
en la llum. Esdevindrem no res per a nosaltres,
excepte una mirada, les nostres petjades desapareixeran,
tot i que no vulguis, atribuïdes a les partences.

28 d’ag. 2008

Tallant els paisatges

Janusz Szuber

TALLANT ELS PAISATGES

A Pawel Sawicki

D'acord. Ho hauria d'haver fet, però
no ho vaig fer. I ara sóc qui sóc.
Podria haver estat d'una altra manera.
Com? No et facis l'orni, no t'enganyis.

Una forta olor de gat a les escales.
Una antena fluixa colpeja la xemeneia,
L'albereda s'estén en una glorieta
amb un roure al mig i un banc de ferro.

La gespa fumeja de males herbes no segades,
per a corroborar el seu ergo sum.
Els sentits en donen prova, la llengua la ratifica
xerricant amb una sorra gruixuda sota la sola.

Tot això havia de quedar tancat i forrellat.
Debades donar-se cops contra la pared.
Un repte? Bé, diguem que és un repte. La matèria.
La materialitat. I el pecat de la descurança.

Per als preceptors, l'agraïment. Lliçons de cal·ligrafia
i de paciència. Sí, ben entrenat sobretot en la segona.
Per suportar-ho. Altres també ho han suportat.
De dia en dia. De generació en generació.

Sembla mentida. I amb tot: es vivia, com si res,
tallant els paisatges amb un ganivet d'obsidiana
a llenques. I s'apagaren les orquídies dels llums
de neó allí on jo havia experimentat revelacions.

17 d’ag. 2008

Primavera (II)

Guy Goffette

II

Però demà és un mot que no té pas futur
en l'escala del vent. Mira el teu gos
lànguid a l'herba: està a punt de morir
i en els seus ulls velats la llum

immòbil fa estremir, una carícia del present
que passa. El temps per a ell és una casa
buida que flota en l'escudella del gat.
Obre la porta: ell aplaudeix

amb tot el seu cos deforme i lleig.
Ja no espera res fora de la teva ombra,
sense posseir res, excepte aquesta imatge
de tu que amplia de cop l'espai

i fa rebotar la terra a la teva crida.

14 d’ag. 2008

Primavera (I)

Feia temps que no podia entrar en la poesia francesa contemporània, una poesia que havia deixat de formar part del cànon dels grans corrents, d'aquelles llengües que poden enorgullir-se de tenir més de quatre poetes que puguin ser de primera fila. Però un autor em fa retornar-hi, Guy Goffette. Curiosament, com un altre dels grans poetes actuals en llengua francesa, Philippe Jacottet, un autor nascut fora de França. No sé si serà casualitat, però al meu parer és força indicatiu.


Guy Goffette neix a Jamoigne (Lorena belga) el 1947. Gran viatger i emprenedor d'aventures en revistes de poesia. Ha publicat més de deu llibres de poemes, i també novel·les, assaigs, contes i àlbums en col·laboració amb altres artistes.



PRIMAVERA

I

Recomençar, néixer de nou, heus aquí
el que deia el Mestre, allò que nosaltres
no havíem entès. Miràvem el ventre
de la terra, els núvols, el cel

i restàvem cecs, mentre que l'oreneta
tornava al seu lloc exacte, reprenia
possessió del vent. I nosaltres, desitjant
marxar de tan lluny, restem al llindar

sense saber on anar, com presoners
d'una ruta invisible i de la por de perdre,
submergint-nos en la llum d'abril,
el gust de l'aigua, el perfum de les ombres

i el plaer de sempre deixar-ho per demà.

8 d’ag. 2008

Sobre la poesia...


Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc en el transcurs de la civilització.

Jaroslaw Marek Rymkiewicz, Sobre la poesia classicitzant.

6 d’ag. 2008

Dos

Un poema del darrer llibre de Lucija Stupica.

DOS

El parc s'enfarina de neu. Envelleix
amb les seves cicatrius, traces
en els troncs commemoratius. Una lluïssor buida
com un eco. Amb empedrades passes marxem
de manera reticular a l'estranger.

Ambdós en el silenci blanc de la nit marxem
a l'estranger, l'única estrella fixa en l'horitzó
del nostre món. Cadascú s'obre pas
per les profundes parets, pels espais
que són tan sols en elles, alumnes
del transcurs tornem vers el Jardí,
la neu porta pensaments, els desitjos mai
no són innocents. Reconciliacions, plaers,
mentides, commocions, traïcions:
la història de l'home sempre ens colpeja.
Per a les dates hi ha les paraules i les imatges,
més importants que les mateixes dates,
paraules que cremen i s'apaguen,
quan estan tristes i soles.

Cadascú s'obre pas en les seves paraules:
amb rostres de vidre i ulls d'aigua
que vessen en els matins, que s'alcen amb el nom.
Amb el nom d'ella. Amb el nom d'ell.

5 d’ag. 2008

A casa i a fora


Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away, també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden.


A CASA I A FORA

xiii

Cada any casen la mar i el cel, però tu
ho pots veure cada nit, quan la foscor
ajunta els dos elements: l'apogeu sosté
el nadir com un amant. Tothom
ho considera un costum per copiar;
hi ha parelles que vénen des de molt lluny
per modificar el mite conjugal;
però una mirada sòbria al crepuscle
fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi
juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma
els núvols en humitat i les ones ferotges en silents,
puntegudes mates de color, fa que em pregunti
què se n'ha fet, dels límits que importen:
del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.




2 d’ag. 2008

Volta Celest

Tomaž Šalamun

VOLTA CELEST

Amb la teva mà silenciosa i prima apagues les estrelles.
Distribueixes el meu nom com les abelles la mel.
Mossega'm! M'encens els ulls. Al lluny
un mar de búfals en un vent cendrós, verd.
El gust és canviable, jo no en sóc.
A la creu estic clavat i malbarato els teus
fruits. Mira: cada gota del meu record
és un batec de la volta, ara encara quallada
en el miracle que el cel viu.
L'animal s'inclina, s'agenolla, és perfecte.
T'espolses el plomissol blanc de les llumetes
i la inscripció en el teu pit no resplendeix
per a ningú. En els teus llavis silenciosos
i suaus has encès el meu coll.

Poema II

Seweryn Pollak

POEMA II

Ja fa cinquanta anys que escric poemes,
i no sé com escriure'ls. Encara espero
que un tema important em justifiqui
i així poder seure per escriure,
perquè la trama decideixi sobre el poema,
perquè només calgui trobar el moment
adient per traspassar-lo al paper.
Mentre, anit he somiat un conill.
Era blanc, amb el pèl suau, i tremolava,
posant les orelles roses per tot el llom.
No he fingit que m'agradava el conill,
al contrari, no tenia gens de tirada
al seu pèl suau, a la seva por,
quan tremolava. Però m'he posat
als braços aquell petit cos càlid, ple
de por, perquè me l'havia donat la mare,
i amb la calidesa del conill notava
amb els dits la calidesa de la mà d'ella.
És el poema un excés
o una insuficiència?